diumenge, 29 d’octubre de 2017

Crítica: 'Thor: Ragnarok' (2017, Taika Waititi)



Taika Waititi pren el control

Marvel sempre s’havia mogut entre els gèneres de comèdia i acció aplicant certa èpica a la vegada perquè els seus personatges, dins de l’absurd que resultaven ser alguns, no caiguessin en el ridícul més profund. Després de dues entregues força pobres de Thor en solitari, el neo-zelandès, Taika Waititi s’encarrega de dirigir aquesta tercera aventura del Déu del Tro per tancar una trilogia que, a priori, no era gran cosa més que una manera fàcil de guanyar diners a taquilla. Waititi ja va ridiculitzar la figura dels vampirs i totes les seves llegendes i mites amb el found footage ‘Lo que hacemos en las sombras’, obtenint un resultat espectacular. Inclús s’ha convertit en un dels millors llargmetratges de vampirs del segle XXI. I, aquí, a Thor: Ragnarok, fa exactament el mateix. Desmunta i deconstrueix l’univers èpic i seriós amb el qual Marvel havia cimentat a la deïtat nòrdica per fonamentar unes noves bases en el mateix. Ja no hi ha lloc per l’èpica ni per l’acció desenfrenada on els superherois es llueixen i fan gala de les seves extravagants disfresses i habilitats sobrehumanes. A Thor: Ragnarok això es mostra en clau de comèdia pura pròpia dels 80 amb Immigrant Song de Led Zeppelin com a leitmotiv principal a les batalles campals entre éssers mitològics nòrdics banyats per un contrast multicolor molt atractiu.

I resulta estrany dir això, però la qüestió és que el que fa Waititi amb l’essència de Thor, Hulk i altres personatges del MCU (Marvel Cinemàtic Univers) funciona mil vegades millor que el modus opernadi habitual de la productora de la casa de les idees. Des d’un Chris Hemsworth totalment canviat, a un Jeff Goldblum fent de Jeff Goldblum i rematant amb un Mark Ruffalo espectacular com mai havia estat abans en aquest univers, Thor: Ragnarok desprèn carisma per qualsevol dels seus cantons. Ja no es tracta de si connectes o no amb l’argument o els personatges. O si visualment no t’atrau el món cinematogràfic superheroic. Si no que Waititi aconsegueix que t’enamoris de la comèdia i de l’absurd a partir d’un argument que ell mateix declara com boig mitjançant un cameo de Matt Damon i Sam Neill. I aquest és un dels punts més positius i que la vegada fa tan magne a Ragnarok, que el mateix film sap les macabreries i bogeries que ha d’explicar per seguir la història i se’n riu d’elles. No és cap tonteria dir que Thor: Ragnarok és una de les millors comèdies de l’any junt amb The Disaster Artist de James Franco.

Els seguidors de la saga Marvel també podran fer les seves delícies amb les innombrables referències a anteriors entregues, cameos de personatges i connexións entre les diverses pel·lícules que componen la franquícia. 


Xavi Mogrovejo


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada