dilluns, 30 d’octubre de 2017

Crítica: 'The Purge: Election Year' (2016, James DeMonaco)



La Purga és el Halloween dels adults

Si bé la primera entrega de la trilogia de The Purge funcionava com un home invasion de poc pressupost que va recaptar prou beneficis per impulsar la seqüela a sortir pels carrers d’Estats Units tenint com a leitmotiv el concepte sobre la diferència de classes socials, aquest últim component de la saga, Election, eleva aquells aires de thriller d’Anarchy cap a un llargmetratge purament de sèrie B amb petites pinzellades de terror i amb un missatge social amb al·lusions a Trump i el seu esperit racista que, en el fons, es queda curt. Però James DeMonaco no es rendeix, i per compensar les carències argumentals d’Election ofereix un verdader circ romà ple de sang i amb algun que altre jumpscare, perquè la productora segueix sent Blumhouse i d’alguna manera ha de justificar ser la número u del terror, que se’ns dubte remarca el concepte amb el què va començar la trilogia: la violència gratuïta pura i dura. No cal que es busqui un fons polític social per un film que, sí, és veritat que el seu objecte principal en què es basa és l’extrema política racista, clasista i separatista, però el que al final importa és si la cinta justifica de manera adequada allò que la fa tan atractiva, que és la llibertat que dona als personatges per, durant dotze hores, poder realitzar qualsevol mena de delicte, incloent l’assassinat, sense que hi hagi cap represalia legal. I, pels pèls, Election aconsegueix crear aquesta mena de tren de la bruixa eclèctic i híbrid que navega entre el gore i el thriller amb un Frank Grillo que segueix brillant en les seves escenes d’acció descontrolada i caòtica. Tot i que en aquest tancament de la franquícia no se li dona tanta importància i es deixa que altres personatges ocupin un compartit primer pla amb el veterà.


Xavi Mogrovejo 

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Crítica: 'Thor: Ragnarok' (2017, Taika Waititi)



Taika Waititi pren el control

Marvel sempre s’havia mogut entre els gèneres de comèdia i acció aplicant certa èpica a la vegada perquè els seus personatges, dins de l’absurd que resultaven ser alguns, no caiguessin en el ridícul més profund. Després de dues entregues força pobres de Thor en solitari, el neo-zelandès, Taika Waititi s’encarrega de dirigir aquesta tercera aventura del Déu del Tro per tancar una trilogia que, a priori, no era gran cosa més que una manera fàcil de guanyar diners a taquilla. Waititi ja va ridiculitzar la figura dels vampirs i totes les seves llegendes i mites amb el found footage ‘Lo que hacemos en las sombras’, obtenint un resultat espectacular. Inclús s’ha convertit en un dels millors llargmetratges de vampirs del segle XXI. I, aquí, a Thor: Ragnarok, fa exactament el mateix. Desmunta i deconstrueix l’univers èpic i seriós amb el qual Marvel havia cimentat a la deïtat nòrdica per fonamentar unes noves bases en el mateix. Ja no hi ha lloc per l’èpica ni per l’acció desenfrenada on els superherois es llueixen i fan gala de les seves extravagants disfresses i habilitats sobrehumanes. A Thor: Ragnarok això es mostra en clau de comèdia pura pròpia dels 80 amb Immigrant Song de Led Zeppelin com a leitmotiv principal a les batalles campals entre éssers mitològics nòrdics banyats per un contrast multicolor molt atractiu.

I resulta estrany dir això, però la qüestió és que el que fa Waititi amb l’essència de Thor, Hulk i altres personatges del MCU (Marvel Cinemàtic Univers) funciona mil vegades millor que el modus opernadi habitual de la productora de la casa de les idees. Des d’un Chris Hemsworth totalment canviat, a un Jeff Goldblum fent de Jeff Goldblum i rematant amb un Mark Ruffalo espectacular com mai havia estat abans en aquest univers, Thor: Ragnarok desprèn carisma per qualsevol dels seus cantons. Ja no es tracta de si connectes o no amb l’argument o els personatges. O si visualment no t’atrau el món cinematogràfic superheroic. Si no que Waititi aconsegueix que t’enamoris de la comèdia i de l’absurd a partir d’un argument que ell mateix declara com boig mitjançant un cameo de Matt Damon i Sam Neill. I aquest és un dels punts més positius i que la vegada fa tan magne a Ragnarok, que el mateix film sap les macabreries i bogeries que ha d’explicar per seguir la història i se’n riu d’elles. No és cap tonteria dir que Thor: Ragnarok és una de les millors comèdies de l’any junt amb The Disaster Artist de James Franco.

Els seguidors de la saga Marvel també podran fer les seves delícies amb les innombrables referències a anteriors entregues, cameos de personatges i connexións entre les diverses pel·lícules que componen la franquícia. 


Xavi Mogrovejo


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Crítica: 'Happy Death Day' (2017, Christopher B. Landon)


El dia que Blumhouse es va coronar com la millor productora de terror

No queda molta originalitat dins del cinema gènere, tot s’ha de dir. Menys encara si parlem del subgènere slasher, que tot i que és segurament amb el que més gaudim els amants del terror, fa temps que està en crisi. Blumhouse, però, una de les productores més potents del cinema nord-americà actual, ha apostat per un film que no renuncia a les fórmules amb les què es basa aquest subgènere i que, a més, resulta ser força original al buscar les seves fonts d’inspiració en films que surten del radi del fantàstic. Atrapado en el tiempo (1993) és una de les comèdies més potents de l’arsenal de Bill Murray, i el director Christopher B. Landon (responsable de casi tota la saga Paranormal Activity) no es talla un pèl en calcar el concepte de bucle temporal i aplicar-lo amb els termes d’assassins en sèrie emmascarats que persegueixen noies adolescents guapes per enviar-les a l’altre barri. Happy Death Day és un llargmetratge imperatiu perquè la Blumhouse acabés de consolidar-se com la fàbrica de terror insuperable que sap el que el públic fan del gènere busca. Felíz día de tu muerte és la fusió perfecte entre slapstick gore i slasher que reformula la idea de bucle en el gènere de terror fent que la protagonista no pugui escapar mai del seu malson on és assassinada sense parar mentre que comparteix primer pla amb l’humor adolescent més picant de Scream Queens. Amb el film de Landon, Blumhouse denota que el seu domini pel gènere és extraordinari.

Xavi Mogrovejo

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Crítica: 'Better Watch Out' (2016, Chris Peckover)




Potser perquè encara estic amb la depressió postsitges. I potser perquè recentment Netflix ha estrenat The Babysitter. Però sigui com sigui, Better Watch Out –o Safe Neighborhood- és una de les pel·lícules més potents de les que disposa el subgènere avui dia. Chris Peckover ha consolidat un film plenament conscient del modus operandi que feien servir els pares del slasher en el seu moment per impactar al públic i el fa servir aquí exactament igual. Sense quedar-se curt amb escenes gore i sense aplicar excessiva comèdia, que sempre acaba sent el factor que fa fora a l’espectador d’aquest tipus de cintes si no s’apliquen les dosis correctes en la construcció dels seus actes. Amb una estètica nadalenca calcada de Black Christmas (1974), Better Watch Out comença amb la clara intenció de home invasion estil Solo en Casa (1990) que acaba derivant cap a camins molt més macabres on Scream (1996), que va ressuscitar el slasher modern, pren el protagonisme per obrir la veda a la bogeria màxima dels seus protagonistes. És aquí on Levi Miller troba el seu lloc per explorar la seva ment psicòpata i oferir una actuació digna de ser recordada dins del gènere. De fet, aquest és el seu factor més potent, el treball que realitza sobre l’exploració de la ment dels assassins en sèrie. La manera en la qual es forma, creix i es projecta cap al món. En curt, és un film que no heu de perdre de vista ni heu de deixar passar. Tant per la cuidadíssima fotografia, com pels seus plotwist o com les interpretacions verídiques i les situacions extremes i inversemblants per les que travessen els personatges. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 19 d’octubre de 2017

Crítica: 'Annabelle: Creation' (2017, David F. Sandberg)



David F. Sandberg s'ha redimit. Després de la seva pobre adaptació de Lights Out a la gran pantalla, el director ha tingut una segona oportunitat per posar-se al capdavant d'una seqüela per la qual ningú apostava res. I resulta que aquesta unió entre mal debut i mal spin-off, que a priori ni pintava gens bé tenint en compte la preqüela que va portar John R. Leonetti, ha estat un producte de terror molt recomanable. Annabelle: Creation és un dels millors components del Warrenverse, situant-se sense cap esforç entre una de les més potents cintes de gènere de l’any en l’àmbit del blockbuster. Presenta una història plana i d’estructura clàssica, però l’afecte amb el que Sandberg la construeix i amara d’innombrables referències a altres llargmetratges del gènere d’esperits –i de terror, en general- fan que el seu llenguatge visual es vegi enriquit de manera força accentuada. És una cinta que reivindica la fórmula de terror contemporani, on els jumpscares i els jumpcuts són benvinguts per ajudar a crear una atmosfera tenebra i fosca envoltada d’una banda sonora massa sorollosa que, encara que sigui poc atractiva, aconsegueix el seu objectiu d’incomodar a l’espectador. 


Xavi Mogrovejo

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Crítica: 'El muñeco de nieve' (2017, Tomas Alfredson)


El Muñeco de Nieve és la descripció gràfica de patetisme. Costa de creure que Martin Scorsese s’aventurés a produir un producte tan pobre i amb tantes carències, visuals i narratives, que fan que qualsevol llargmetratge de l’any el superi de lluny. I més encara, si ens centrem en què, tant la trama com el repartiment, estan plantejats com un blockbuster. Deixant a un costat si és una bona adaptació o no de la novel·la de Jo Nesbo, el director Tomas Alfredson no ha sabut resoldre l’exercici de composar un producte cinematogràfic correcte que segueixi les normes de MRI (Mode de Representació Institucional) i, de la mateixa manera, que narri una història amb coherència. Ni tan sols la presència de Michael Fassbender –que segueix sumant fracasos al seu haver- o JK Simmons salven la mala fórmula d’aquest thriller policíac que a priori tenia tota la pinta de convertir-se en una cinta similar a El Silencio de los Corderos si seguim el plantejament que el seu tràiler exposava. Errors de raccord, de muntatge i inclús de guió. El Muñeco de Nieve és una de les decepcions més grans del 2017. 


Xavi Mogrovejo

Crítica: 'La Pell Freda' (2017, Xavier Gens)


Mai és senzill adaptar una novel·la al cinema. Cada vegada són més els directors que s'atreveixen amb aquest repte i, al mateix temps, són cada vegada més els que fracassen i porten a la gran pantalla productes mig acabats que no acaben de funcionar degut a la seva falta de personalitat per intentar acontentar, tan als fidels lectors, com a les grans masses que volen evadir-se del món durant la projecció al cinema del seu barri. Però, de tant en tant, apareixen directors brillants que aconsegueixen crear un producte audiovisual independent que no té intenció d’imitar al text en el qual es basa però sí que vol participar d’ell –com per exemple Peter Jackson i la seva trilogía de El Señor de los Anillos-. Per sort, Xavi Gens ha estat un d’aquests directors. La Pell Freda és un film visualment hipnotitzant per la increíble cura de la fotografia que fa servir com a conducte per a representar obres magnes del romanticisme i així transmetre el sentiment que regnava al cor dels artistes d’aleshores: la soledat. Una soledat que ve en clau fantàstica quan el protagonista del metratge, David Oakes, arriba a una illa deixada de la mà de Déu i es troba amb uns estranys éssers marítims que tenen cara de pocs amics. Ara bé el seu apartat visual, i tècnic en general, és brillant, La Pell Freda es queda coixa a l’hora de fer arribar el seu missatge a l’espectador per la quantitat de contingut transcendental que vol abastar en tan poc temps de metratge. Que no vol dir sigui impossible de captar-lo, però Gens no dona facilitats per conectar amb el fons. I encara i així, és difícil no caure en l’encant de la seva història romàntica amb un inici extret dels llargmetratges de King Kong.


Xavi Mogrovejo 

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Crítica: 'The Babysitter' (2017, McG)


Netflix ha firmat la seva millor pel·lícula de terror i, molt probablement, la millor pel·lícula en la totalitat de la plataforma. The Babysitter és una teen terror que barreja la comèdia amb el slasher respectant les regles del subgènere sense intencions de buscar un estil propi o intentar reformular aquest tipus de films en concret. McG, el director, sap que aquest modus operandi en els llargmetratges de terror està començant a ser cremat, i tot i així, decideix tirar endavant un projecte VOD que resulta superar de lluny a altres productes horror movie que tenen l'oportunitat d'estar a les grans sales de cinema. 

Sense entrar en fer spoilers sobre l'argument, perquè considero que aquesta mena de films és més adient no saber-ne res ja que ja de per sí és massa deductiva pel fet de la seva manca d'originalitat, The Babysitter és un espectacle macabre sense parangó on un grup d'amics d'una minyona intenta realitzar un ritual satànic. Un discurs gore que serveix d'excusa per narrar de fons com superar les pors d'infància per entrar a pas dinamitat a l'adolescència. Plasmant, com no podia ser d'una altra manera en aquest gènere, el tema de les primeres passes al món del sexe. A més que els seus personatges són una autèntica meravella i és inevitable no estimar-te'ls a tots. Fins hi tot als psicòpates als que mai t'aproparies. És un film que treballa amb el mateix carinyo el seu fons i la seva forma, cosa que s'agraeix tenint en compte el presupost i el subgènere pel que es mou. No la perdeu de vista, una de les millors pelis de terror de l'any de sèrie B. 

El millor: La fotografia, els carisma dels seus personatges i el show macabre, boig i gore que ofereix. 
El pitjor: La seva fórmula ja s'ha masses cops. 


Xavi Mogrovejo