dimecres, 20 de setembre de 2017

Crítica: 'IT' (Andy Muchietti, 2017)



Andy Muschietti no realitza amb la nova IT un remake de la versió de 1990 protagonitzada per Tim Curry. Tenint en compte que allò era una minisèrie dividida en tres episodis i que, posteriorment, es varen ajuntar per poder publicar l'obra com un film normal de llarga duració -més de tres hores- és impossible que parlem d'un remake, sinó d'una nova visió de la novel·la de Stephen King. El pallasso Pennywise va marcar tota una generació de nens esgarrifada pels pallassos estranys que, a priori, semblaven inofensius però que en el fons ocultaven un horror inimaginable. Aquell devora-nens torna interpretat per un Bill Skarsgard fabulós i immillorable. És la pura essència del terror contemporani basat en dimonis i éssers que semblen extrets de la mateixa ciència-ficció. En aquest sentit, IT s'emporta el punt, el set i el partit per crear un antagonista tan atractiu, bèstia i alhora tan elegant. 

Acompanyat, per descomptat, d'uns protagonistes espectaculars que transmeten una empatia abrusadora i impossible de no notar. Es pot sentir el seu bullying escolar i la seva marginació per part dels adults -els pares- quan intenten expressar els seus problemes i les seves pors i són completament ignorats i tractats com a deixalles, gairebé. Però, anat el que realment interessa, IT és una més que correcta pel·lícula de terror. Muschietti, fins ara, només havia realitzat el curt i llargmetratge de Mama (2013), film que deixava força a desitjrar per l'interessant premissa que presentava. I amb IT, encara que tingui una essència similar per l'aparença dels monstres que hi apareixen, Muschietti demostra que com a director de terror, val molt la pena. Junt amb James Wan, Muschietti abraça les fórmules contemporànies del cinema de gènere basat en jumpscares i cops de so bestials que provoquen un no parar de bots a la butaca, però que es veuen combinats, amb IT, amb uns diàlegs de comèdia que funcionen de meravella. És la pura representació d'una muntanya russa combinada amb un tren de la bruixa. 

IT és un film necessari pel cinema de gènere. Un llargmetratge que demostra que, malgrat que la manera de fer terror a la gran pantalla han canviat, no s'han de rebutjar perquè poden funcionar igualment bé quan es tracta de crear ambients creepy i terrorífics amb personatges carismàtics capaços de transmetre un missatge emmascarat per un conjunt de jumpscares. 



El millor: Els protagonistes, Pennywise i la posada en escena tan creepy que aconsegueix Muschietti. 
El pitjor: El so arriba a ser molest. 


Xavi Mogrovejo


divendres, 1 de setembre de 2017

Crítica: 'Death Note' (2017, Adam Wingard)


Bé, deixant de banda si és una adaptació fidel o no al manga i anime original de Death Note, el film d'Adam Wingard té els seus punts positius i molt reivindicables. Sí, és cert que no es tracta d'un llargmetratge que es farà de culte. Ni tampoc un que serà excessivament recordat per a bé a la seva filmografia. Però la Death Note de Netflix s'ha de veure com una forma diferent de narrar la història que ja se'ns va explicar més extensament amb el ja anomenat anime composat per 36 episodis -i també disponible a Netflix, per si algú vol fer-se la idea de com és la trama en realitat-.

Wingard, director especialitzat en el gènere de terror, intenta portar els fets caps als camins més foscos del thriller. No per crear una trama de misteri, perquè precisament l'espectador és el que sap tot tret que no se li amaga res, sinó per arrossegar aquell ambient obscur i brut per apropar-lo tant com li sigui possible a una horror movie, però sense arribar a ser-ho totalment. És senzillament una manera diferent de plantejar una trama ja massa mastegada, el que hauria de fer que se li donés cert mèrit i no tant de hate per absurdes i inevitables comparacions amb l'obra original. Aquí Wingard s'encarrega de carregar com li és possible el film d'escenes gore i plenes de san i fetge per justificar d'alguna manera que aquesta Death Note porta la seva signatura. I, la veritat, això ho aconsegueix amb èxit. 

Ara bé, per on no hi ha per on agafar el film és en la construcció de personatges i plantejament de la història. Tot passa molt precipitadament -amb un primer contacte entre Ryuk i Light que beu molt de la també primera vegada que es troben Sam i Bumblebee a Transformers- i costa de creure que els dos personatges protagonistes puguin establir una relació sentimental en tan poc temps. Per la resta, aquest apartat interpretatiu el salva Willem Dafoe amb el seu doblatge estil 'Duende Verde' que proporciona al Déu de la mort ja esmentat. En termes generals, Death Note no és tan desastrós com la majoria l'han plantejat. Té el seu encant, una BSO correcte i unes dosis d'acció suficients perquè Wingard pugui fer el que millor se li dóna: exterminar personatges.


El millor: Willem Dafoe doblant a Ryuk. 
El pitjor: En el fons, el film no té ni cap ni peus. No porta un rumb clar i barreja més gèneres del que pot abastar. 


Xavi Mogrovejo