dijous, 31 d’agost de 2017

Crítica: 'The Evil in us' (2016, Jason William Lee)


The Evil in us no és cap obra mestra, tot s'ha de dir. Però al beure de fonts com Cabin Fever, Summer Camp o Evil Dead, resulta ser un film més que entretingut pels amants dels infectats, el canibalisme i les altes dosis de gore. Jason William Lee és conscient que la seva obra no és res nou i que l'únic que pot fer al respecte, per intentar que tingui certa transcendència i agradi al seu públic, és afegir-li una violència pujada de to i amb unes quantitats de sang i fetge que justifiquen el seu poc pressupost a l'hora de poder contractar a bons actors de renom. Encara que el factor de la sèrie B li serveixi de justificant. 

William Lee, però, va un pas més enllà quan introdueix una segona trama paral·lela a la que se'ns presenta en primer pla, composta per un grup de joves que va a una cabana deixada de la mà de Déu per passar un cap de setmana de festa inolbidable, per oferir un suposat origen a aquest virus -o droga, en aquest cas- que provoca l'apocalipsi "zombie" que tantes vegades hem vist al llarg dels anys arran de les còpies que es van fer de la filmografia del recent mort George A. Romero. Combina de forma intel·ligent el canibalisme salvatge amb els orígens del que podria derivar al caos mundial fent ús, per descomptat, de la televisió i els mitjans informatius al més pur estil de Miller

I no és que Eli Roth no ho intentés amb la seva Cabin Fever -que va derivar a la ja també anomenada Summer Camp-, però a The Evil in us el fil argumental intenta lligar-se més amb el de la fúria com a 28 Días Después que no amb una malaltia que deteriora el cos fins deixar-lo als ossos. En general és un film que compleix les regles estipulades pel seu subgènere i intenta treure una mica el cap per sobre de la resta per deixar la seva petita marca. Recomanable pels més seguidors dels caníbals. Pels que ja estigueu cansats de veure un grup de joves inconscients que es maten entre ells fins que no queda cap en peu, no és un film per vosaltres. 

El millor: Que no es talla un pèl en ser gore i centrar-se només en la sang i el fetge. 
El pitjor: Que no és res millor del que ja hem vist abans dins del mateix subgènere. 


Xavi Mogrovejo

dissabte, 26 d’agost de 2017

Crítica: 'Verónica' (2017, Paco Plaza)


Verónica ens recorda que el cinema nacional no només es dedica a fer drames i comèdies absurdes que provoquen més vergonya aliena que riure. Paco Plaza és un dels directors del fantàstic més potents del nostre cinema. Un dels sorgits arran del tiró que Alex de la Iglesia va realitzar a partir de la seva El Día de la Bestia. I amb Verónica ens ofereix el millor d'ell, convertint-se en una mena de James Wan espanyol a l'adaptar un fet real a la gran pantalla en format de terror. Però no un terror convencional i comercial, més aviat un terror psicològic amb una atmosfera bruta, esquinçada i fosca que juga amb la tensió com vol per tenir fàcil accés als jumpscares i mantenir constantment a l'espectador alerta al ritme de la música de Héroes del Silencio mentre desdibuixa les fórmules de terror contemporani. 

El film es situa als anys 90, a Madrid, on un inspector de policia que ha rebut una trucada misteriosa es troba amb un cas impossible de resoldre i que cataloga com a paranormal. El primer i únic cas catalogat com a tal a Espanya. 

Mitjançant un comingofage -films protagonitzats per dones que pateixen canvis físics i psicològics-, Plaza explora l'adolescència a través de la debutant i impressionat protagonista, Sandra Escacena, que si no ens haguessin dit que era el seu primer llargmetratge, hauríem pensat que ja porta anys d'experiència en el sector. Tret que l'actuació de la jove actriu resulta ser magnífica en tots els aspectes. Representa de meravella allò que Plaza vol transmetre a l'espectador. Aquella doble lectura que poden tenir els esdeveniments -igual que a The Blair Witch Project- amb l'innocència d'una jove de 15 anys. El resultat de Verónica no podria haver estat millor, un film de possessions demoníaques amb velles cegues de per mig que, d'una manera o altra, retracta la societat espanyola dels 90 arrossegada pràcticament fins a l'actualitat representada amb un embolcall de pur cinema de gènere. 


El millor: La seva posada en escena, la brutícia de la imatge, la protagonista i la BSO de Héroes del Silencio. 
El pitjor: Que es facin tan pocs films així. 


Xavi Mogrovejo

dimecres, 23 d’agost de 2017

Crítica: 'Mil gritos tiene la noche' (1982, Juan Piquer Simón)


Juan Piquer Simón va regalar al món un dels slashers més memorables del subgènere ple de tòpics amb pinzellades de giallo i amb una trama macabre i malatissa que faria veure d'una altra manera a qualsevol persona després del seu visionat. Mil gritos tiene la noche -o també coneguda com Pieces- és l'equivalent a La Matanza de Texas en format europeu. És per això pel que la seva trama, tot i que és increïblement boja i terrorífica, és massa semblant a la cinta americana de Hopper pel que respecta a la construcció de l'antagonista. Però Piquer Simón aconsegueix separar-se d'ella per evitar moltes comparacions gràcies a la quantitat de personatges que introdueix en escena i, igual que va fer Craven anys després amb Scream, fa que tots i cada un d'ells puguin ser sospitosos de la sèrie d'assassinats que estan succeint a un campus estudiantil. 

Per l'espectador és com jugar al Cluedo però des de l'altre costat de la pantalla. Pensant qui podria ser el boig autor de les brutals morts d'estudiants amb les hormones pels núvols en roba interior mentre gaudeix d'un espectacle gore de sèrie B durant el metratge. És difícil empatitzar amb algun dels personatges protagonistes per entrar en una comunió més íntima amb la història perquè no hi ha una evolució profunda en cap d'ells ni tampoc importa en excés cap. L'atenció recau directa i únicament en l'objectiu d'esbrinar qui és l'assassí, per tant a tots els components del film se'ls mira de manera diferent a si sabéssim que ells no tenen res a veure amb els assassinats, però el dubte està present fins l'últim minut. 

Ara bé, Mil gritos tiene la noche, encara que sigui una verdadera font de culte, coneixement i inspiració pel cinema de gènere i, en concret, pel del subgènere slasher, també té els seus punts dèbils. Que recauen sobretot en la seva fallida i a vegades tediosa banda sonora que, sí que és cert que posen els pèls de punt, però arriba a resultar massa molesta per les oïdes. D'altra banda, el muntatge, tot i que ensenya sense tonteries tota la carn sagnant que pot, és confús durant determinades escenes d'acció que segur haurien estat millors si s'hagués pogut realitzar un segon muntatge actualment. 

Per la resta, el film de Juan Piquer Simón va marcar una època i una generació amb el seu assassí de la serra obsessionat per les dones i la seva fisonomia. Un film que va obrir la veda a que els estudiants tinguèssin un pànic extrem als seus llocs d'estudi. 


El millor: La seva història i les morts macabres que planteja amb un final predictible però hipnòtic. 
El pitjor: La BSO resulta ser molt inapropiada a vegades i el seu muntatge és força confús en les escenes d'acció. 

Qualificació: 7/10



'Victor Crowley' serà la quarta entrega de la saga 'Hatchet'


Adam Green ha rodat en secret la quarta entrega de Hatchet, titulada Victor Crowley, que s'estrenarà el 22 de Setembre a Estats Units coincidint amb el desé aniversari de la primera entrega. Fins hi tot, serà Kane Hodder qui es torni a posar en la pell del maníac Crowley. L'acompanyaran Parry Shen, Laura Ortiz, Dave Sheridan i Brian Quinn

Hatchet 4 estarà ambientada deu anys després de la primera pel·lícula. Andrew Yong porta anys dient que Victor Crowley és el culpable de més d'una quarantena d'assassinats, però ningú el creu. I per coses del destí, acaba a l'escenari on Crowley va perdre la vida i, per mala fortuna, el ressuscita i Yong haurà de fer-li front. 

'Zombis Nazis 3' confirmada i en desenvolupament


Tommy Wirloka, el mateix que va portar la primera i la segona entrega de Zombis Nazis, ha anunciat recentment que Zombis Nazis 3 és una realitat i que ja està en desenvolupament. Wirloka va encertar de ple amb el públic al portar un film de zombis peculiar i diferent que servia de crítica i paròdia del moviment nazi i, per extensió de la segona part, del conflicte de la Segona Guerra Mundial. 

Wirloka va declarar: "Si ets fan de les pel·lícules de Zombies Nazis, esperem fer la tercera part en uns pocs anys. La trilogia acaba  i estic molt emocionat amb això. Anem a finalitzar el que vam començar. Tenim algunes idees i crec que el més lògic serà situar la història a Sud-amèrica, on van anar a parar molts nazis. Hem de millorar el que hem fet fins ara i hem de portar de tornada a Hitler. Més aviat a Zombie-Hitler. 






Martin Scorsese produirà un film sobre els orígens del Joker



Després del gran èxit que ha tingut Wonder Woman a cinemes i mentre esperem a que La Liga de la Justicia s'estreni, DC ha decidit seguir expandint el seu univers de superherois amb, aquest cop, l'origen d'un dels personatges més importants del seu elenc: el Joker.

El director de Resacón en las Vegas, Todd Philips, serà l'encarregat de dirigir el projecte que estarà produït per Martin Scorsese. Serà el primer 'spin-off'' del nou conjunt de llargmetratges que DC està creant. Encara no se sap qui serà l'afortunat d'interpretar al Joker, però sí que es sap que Jared Leto, després de la seva actuació fallida a Escuadrón Suicida, doni vida de nou al major enemic de Batman en aquest film en solitari.

No hi ha més informació sobre aquest film anomenat per ara 'The Joker' que narrarà els foscos orígens del pallasso del crim per excel·lència en el món del còmic.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Crítica: 'La Seducción' (2017, Sofia Coppola)


The Beguiled, per anar directes al que interessa, és la millor obra de Sofia Coppola. Encara que es tracti d'un remake i les comparacions siguin inevitables, Coppola ofereix un nou punta de vista a la història que Siegel va adaptar als anys 70 amb Clint Eastwood com a protagonista. La visió de Coppola és més fosca, cruel i explícita, però creada a partir d'una elegància i delicadesa que fan que t'estimis l'atmosfera apagada i plena de mentires que crea. El que fa que, d'una manera o altra, la seva Seducción estigui molt a prop del cinema de gènere, concretament en el de terror i thriller, i no segueixi les passes d'altres films seus com Lost in Translation o Las Virgenes Suicidas -tot i que d'aquesta última sí que beu de determinats elements, com el grup de dones que anhela la presència d'un home a la seva vida-.

És difícil dir quin dels actors del gran elenc que hi troben hi destaca per sobre de la resta. Des d'una Nicole Kidman seriosa i subtil fins a un Colin Farrell implacable i ple d'ira realitzen unes actuacions memorables i dignes totes elles de ser recordades o, com a mínim mencionades. Elle Fanning continua amb el seu estel de "noia conqueridora de tots els homes" que tan bé va desenvolupar a The Neon Demon de Refn. I una Kirsten Dunst molt desentonada a com la recordem d'alguns dels seus papers mainstream com la trilogia de Spider-man de Raimi. Tots ells, juntament una posada en escena amb seqüències que freguen el gore, fan que The Beguiled sigui un film hipnòtic. Fa que tota la seva ràbia, crítica social, violència, seducció i enganys construeixin un lloc confortable on l'espectador se sent partícip prenent la funció de corredor d'apostes per veure quin serà el proper pas en aquest joc malaltís que Coppola ofereix. On a poc a poc les bones maneres i l'educació queden sotmesos per l'atracció de la carn i el pecat imminent. 

The Beguiled a Coppola és The Witch a Robert Eggers: la seva obra mestra. De fet, ambdues comparteixen aquest sentiment de cinema de gènere no proclamat on la foscor i els diàlegs s'encarreguen de substituir els jumpscares i els cops de so. 



El millor: Les actuacions de tots els actors. La posada en escena i la visió fosca de Coppola sobre la història. 
El pitjor: Després de The Beguiled, els altres films de Sofia Coppola no es veuen amb els mateixos ulls. 


Xavi Mogrovejo

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sinopsis oficial de 'Glass' de M. Night Shyamalan



La propera pel·lícula de M. Night Shyamalan unirà dues de les seves millors obres: El Protegido i la recent Múltiple, i funcionarà com a seqüela d'ambdues. La sinopsis del film és la següent:

"Glass narra el viatge del nostre vell amic David Bunn (Bruce Willis) per trobar a La Bèstia, la personalitat sobrenatural de Kevin Wendell (James McAvoy). Elijah Price (Samuel L. Jackson) entra en escena emergint com un orquestrador que amaga importants secrets a un parell d'homes."

Anya Taylor-Joy i Sarah Paulson complementen el repartiment del film, que comença a rodar-se a Octubre amb l'intenció d'estrenarla el 18 de Gener de 2019.


Crítica: 'La Maldición de Chucky' (2013, Don Mancini)


Tot i que és la sisena entrega de la saga Chucky, estem davant d'una de les millors entregues i cintes que s'han fet mai sobre el ninot diabòlic. Don Mancini, responsable del guió de totes les pel·lícules de la franquícia i director de les dues últimes, torna als origens de Charles Lee Ray per narrar una nova i tràgica història sobre una família que rep misteriosament un paquet que conté un ninot Good Guy dels 80. És aleshores quan comença un dels seus pitjors malsons. 

Ara bé, el fet de donar-li un passat a Chucky i no deixar els seus origens en l'anonimat treu certa veracitat a tots els assassinats que hem viscut fins ara a la saga. Tret que costa de creure que tots aquells hagin sigut per un únic fi i no perquè es tractés només d'un assassí en sèrie sense escrúpols que volia sembrar el terror al món. Els fets de La Maldición de Chucky allunyen a aquest petit llunàtic d'aquest objectiu. 

Però, a favor seu, el film és un dels més foscos en qüestió d'estètica i atmosfera tenebra de la saga. Els fets succeeixen a una casa bastant deixada i, per més inri, de nit. Com no podia ser d'una altra manera. Aquí la trama no transcorreix durant diversos dies o setmanes. Dura una sola i única nit perquè a l'espectador no li doni temps a adormir-se i la mort i la sang corrin ràpidament per la pantalla sense haver d'esperar massa. És un dels punts que fan d'aquest film un slasher modern pur sense pretensions amb l'únic objectiu d'oferir un gore i macabre espectacle. A més, l'estil visual actualitzat del que gaudeix el llargmetratge sense dubte ajuda molt a la tasca que Chucky sembli un pél més real però, al mateix temps, fa que les escenes sanguinaries es vegin completament falses i sense intenció de fer-les massa reals. 

La Maldición de Chucky és un excel·lent llargmetratge de terror i una de les millors entregues de la seva franquícia. Tant per efectes com per morts, com per estètica pura d'horror movie, la sisena pel·lícula de la saga resulta ser una gran premissa per a futurs films del ninot diabòlic -com la propera Cult of Chucky- i un gran entreteniment pels seguidors del personatge i la seva història que, queda demostrat, que encara hi ha molt a explicar i desenvolupar. 

El millor: Els origens de Chucky i la seva modernitat visual. 
El pitjor: A vegades es nota massa el CGI. 


Xavi Mogrovejo

divendres, 18 d’agost de 2017

Freddy Krueger s'enfrontarà a Chucky


En una entrevista realitzada per Necronomicast i recollida per Bloody Disgusting, el guionista de tota la saga Chucky i director de La Semilla de Chucky, La Maldición de Chucky i la propera Cult of Chucky, Don Mancini, va declarar que tenen al cap un enfrontament entre Freddy Krueger i Chucky. 

"He parlat sobre això durant anys i és realment una idea que crec que està guai i es pot fer. És només que caldria arreglar tota la paperassa legal entre els dos estudis diferents. Però crec que Chucky contra Freddy seria genial. Tots dos tenen personalitats diferents i els dos parlen, seria una parella molt divertida".  

Segons declara Mancini, el punt de partida de la història seria el següent: "La meva idea per al film és fer-lo com una versió de terror d'Un parell de seductors. Es diria; 'El ninot diabòlic a Elm Street'. Chucky acaba a l'habitació d'una casa a Elm Street i el senyor Krueger se'l troba allà i els dos es sinceren dient que són fans l'un de l'altre. Però després s'adonen que Elm Street no és prou gran pels dos i que només pot tenir un assassí".

Serà la segona vegada que veurem a Freddy Krueger enfrontar-se amb una altra gran icona del terror, ja que, recordeu, que el 2003 se les va veure amb Jason Voorhees a Freddy contra Jason





'Gremlins 3' arribarà amb molta foscor


Gremlins 3 és una realitat. Tot i que fa molt que s'escolta parlar d'ella però mai arribava cap informació concreta, el director Chris Columbus, qui també va escriure el guió de la primera entrega, ha fet les primeres declaracions sobre ella. 

"Estic realment orgullós del guió. És retorçat i fosc com res, per tant ja veurem. Ara estem en converses per veure quan podem rodar el film. El que vull és tornar a crear un títol realment terrorífic com era la primera part. Em semblava que era una pel·lícula per a mi per tornar a escriure de nou, així que esperem que es pugui veure aviat".

També va parlar específicament sobre els efectes especials: "Sense cap dubte vull que el CGI sigui mínim. El CGI ens va permetre treure els cables i fer que els que manejaven els ninots tinguessin la vida una mica més fàcil. Va ser brutal. Era com una marató cada nit per a aquests nois. Per exemple, en l'escena del bar, hi havia com 18 o 20 persones darrere la barra. No tenien espai per moure res. Era un infern per a ells, i el CGI va simplificar les coses, però ara també serà tot amb ninots".

Finalment, va acabar parlant sobre la possible mort de Gyzmo. "És una cosa que es planteja en la nova pel·lícula i crec que seria molt bona idea, si sóc honest amb tu. Morirà molta gent en ella".





Crítica: 'Open Water 3: Cage Dive' (2016, Gerald Rascionato)


Open Water 3: Cage Dive és un típic film de taurons que cau en masses tòpics però que aconsegueix salvar-se gràcies al factor amb el qual està filmada. Dirigida per Gerald Rascionato, la tercera entrega de Open Water parla del mateix que les seves dues anteriors entregues i que moltes altres cintes de taurons: un grup d'amics que queda atrapat al mar envoltats d'esquals famolencs i que ha d'intentar sobreviure esperant l'ajuda d'algú que pugui rescatar-los. Segueix molt de prop els passos de la recent 47 Meters Down de Johannes Roberts pel que respecta al desencadenant dels fets i el grup d'amics protagonistes. Però s'allunya de qualsevol altre llargmetratge de terror aquàtic quan es mostra com un fals documental rodat com un found footage. 

Ajuda bastant que estigui filmada d'aquesta manera per intentar tractar-la, o com a mínim veure-la, d'una forma més original i diferent. Sobretot en els moments on els esquals actuen com a verdaders assassins i aporten les quantitats justes de gore i sang amb les que el llargmetratge justifica que sigui de terror. Encara que, com és costum, els films de taurons -a excepció de l'anomenada cinta de Roberts- comencen a ser emprats únicament per plasmar problemes socials i conflictes amorosos entre els diversos personatges de la història. Cosa que, per descomptat, Open Water 3 també fa, però ho dissimula una mica més mitjançant una duració breu que obliga que la trama vagi directe a l'important sense parar-se en moments que no van a cap lloc i que només serveixen per fer bulto. 

Gerald Rascionato, doncs, ofereix un film de taurons típic que se salva pel seu found footage -bastant forçat en alguns moments- i pels moments breus però intensos de gore i caos aquàtic. 


El millor: Que sigui un found footage aquàtic. 
El pitjor: Calia més gore i menys drama. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 17 d’agost de 2017

Crítica: 'La Torre Oscura' (2017, Nikolaj Arcel)


Deixant de banda que Stephen King és un escriptor excepcional i que les seves novel·les -no totes- gairebé toquen la perfecció, les seves adaptacions cinematogràfiques no funcionen sempre igual de bé. La Torre Oscura és un blockbuster pur, amb un parell de grans actors com a protagonistes que, l'únic que pretén, és fer cinc cèntims d'una trama que podria haver estat molt més profunda si s'haguessin sacrificat diverses escenes d'acció innecesàries i la seva duració hagués estat d'una hora més que, tenint en compte la duració actual dels llargmetratges, no li hauria fet pas mal. 

Nikolaj Arcel demostra que l'únic que vol és convertir-se en un director sense personalitat convertit en mercenari de Hollywood per dirigir blockbuster rere blockbuster per treure el màxim profit a taquilla sense importar la marca que deixara el seu film al públic. I sí, La Torre Oscura funciona perfectament com a blockbuster si es deixa de banda que gran part de la seva història no s'entén per culpa de la seva poca profunditat. És només un senzill espectacle d'hora i mitja amb quantitats altes de màgia i bales de revòlver. Fins hi tot, encara que no s'hagi llegit el plegat de llibres que componen la mitologia de La Torre Oscura, es pot palpar la simplicitat a l'hora de construir la història per només plasmar, al cap i a la fi, un esbós del que King va dissenyar amb paraules. Un cas similar a la de la recent Ghost in the Shell, que sacrificava tot el seu missatge interior per oferir unes escenes d'acció banyades amb CGI protagonitzades per Scarlett Johansson. 

Per la banda interpretativa, tan Idris Elba com Matthew McConaughey segueixen demostrant que són dues bèsties interpretatives descomunals. Ambdós construeixen bé els seus personatges i fan que el film sigui molt més fluid gràcies a la seva facilitat per transmetre al detall la personalitat de Gunslinder i Man in Black, respectivament. A això se li suma una actuació descafeïnada de Tom Taylor en el paper principal de Jake. Que tot i que intenta sobresortir, es veu eclipsat pels dos veterans esmentats anteriorment. 

En curt, La Torre Oscura resulta ser un producte molt pobre si es compara des de la base que és un film de menys de dues hores que resumeix com pot vuit llibres. Però si es valora com a una obra audiovisual sense comparacions, el film es deixa veure còmodament amb uns efectes especials sortits de videojoc i amb dosis d'acció espectaculars. 

El millor: Idris Elba i Matthew McConaughey segueixen sent unes bèsties interpretatives. 
El pitjor: Que busqui cap mena de profunditat a la seva trama. 


Xavi Mogrovejo

dimarts, 15 d’agost de 2017

Crítica: 'Hell House LLC' (2016, Stephen Cognetti)


Qui va dir que el found footage estava mort? Stephen Cognetti sap el que es fa. Sap que el subgènere que van iniciar Holocausto Caníbal i The Blair Witch Project ha estat reutilitzat per molts durant els anys per explotar una de les fórmules més senzilles per crear terror a l'espectador. Submergint-lo des del pla subjectiu d'un personatge a la mateixa escena del film perquè pugui ser partícip de qualsevol funció terrorífica que es presenti en pantalla. 

Hell House LLC ubica la seva trama, molt hàbilment, en un túnel del terror que un grup de nois està maquetant per guanyar-se uns diners i poder continuar viatjant i portant el seu terror a altres llocs del món. Però comencen a succeir coses paranormals dins de la casa abandonada on volen preparar l'atracció diabòlica i la bogeria brota a les ments de tots els components del grup. Tota l'estètica de terror queda justificada immediatament gràcies a la idea d'utilitzar un tren de la bruixa com a conducte per crear una història d'horror dins d'un verdader univers del mateix. Cognetti fa que siguin els personatges els qui s'envoltin voluntàriament d'un ambient i atmosfera creepys, parodiant a sí mateix el concepte de túnel "inofensiu" del terror al qual tanta gent s'atreveix a pujar per demostrar quant de valents són. Sense gaires efectes especials i amb tota l'intenció de realitzar una obra el més propera possible a la sèrie B, Hell House LLC és un dels found footage, i film de terror en general, més aterridors que ha presentat el cinema en anys. 

No hi ha grans dosis de sang ni molts jump-scares a l'estil James Wan. Simplement hi ha tot allò que podem trobar a un qualsevol passadís del terror barrejat amb llegendes urbanes i la paranoia que circula pels caps dels protagonistes perquè, també l'espectador, dubti del que està veient en pantalla. És un film que convida a entrar en un estat de nerviosisme, tensió i bogeria constant mentre els decorats i ninots de l'espectacle es mouen i canvien de posició ells solets creant conflictes entre els diferents personatges per subratllar aquest estat que va in crescendo fins a arribar a un típic final que, tot i que ja s'ha vist milers de vegades, funciona i encaixa correctament amb la trama. El found footage encara té moltes possibilitats i està molt viu. 

El millor: La seva esgarrifosa posada en escena i la terrorífica ambientació. 
El pitjor: El seu final cau en tòpics. 


Xavi Mogrovejo

David F. Sandberg podria dirigir una nova entrega de 'Pesadilla en Elm Street' i de 'Critters'


Després dels èxits que ha tingut David F. Sandberg amb 'Lights Out' i 'Annabelle: Creation' als Estats Units, el jove director s'ha convertit en un dels més consentits i estimats de les productores New Line Cinema i Warner Bros. Pictures. Igual que va passar amb James Wan i el seu univers Warren recentment, els dos formen un dels tàndems millor valorats del terror actualment. 

Tot i que el proper projecte de Sandberg serà Shazam dins del cinema de superherois de DC, el director ha assegurat que està interessat a seguir amb el cinema de terror en un futur no molt llunyà. Sandberg va declarar:

"No ho sé. He estat pensant quines franquícies té New Line Cinema, com 'Pesadilla en Elm Street' i 'Critters'. Podria ser divertit agafar alguna així per plantejar-la en una direcció diferent que les anteriors entregues. En comptes de fer un remake, es podria fer alguna continuació ambientada en el mateix univers".

De fet, el guionista de 'Expediente Warren', David Leslie Johnson, ja està treballant en un guió per un nou film de 'Pesadilla en Elm Street'. Per tant, després de Shazam, seria una possibilitat per Sandberg. 



Crítica: 'Turbo Kid' (2015, Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell)


Turbo Kid és sens dubte un dels films més macabres i gamberros de la dècada que el cinema fantàstic i de gènere ens ha portat. Tres malalts dels 80 s'encarreguen de retornar-nos a aquells anys a partir d'una estètica postapocalíptica basada sobretot en Mad Max -amb la diferència que aquí, en comptes de cotxes impressionants, hi ha bicis tunejades- i en el món del còmic, on un jove noi obsessionat pels superherois sobreviu com pot dia a dia en solitari fins que es troba amb una jove estranya que l'arrosegarà cap a un viatge de venjança ple de sang. 

Pocs personatges i una trama senzilla és tot el que els hi cal als tres directors per oferir un espectacle de panem et circensis propi del cinema d'aquells anys que no pas de l'actualitat. És a dir, el modus operandi mitjançant el qual el film es desenvolupa i evoluciona és realment extraordinari, trencant el ritme al que estem acostumats i retornant a aquelles històries on el que importa són els personatges i les situacions tan inversemblants que succeeixen al seu voltant. Turbo Kid és un llargmetratge sense grans pretensions que acaba convertint-se, involuntàriament, en un objecte de culte i un exemple de com revitalitzar la nostàlgia de la forma més pura a base de gore, litres de sang, comèdia i còmics al ritme d'una constant música retro. 

Encara que Turbo Kid també té els seus defectes. Tot i que la trama és breu i no gaire extensa ni difícil de seguir, pot fer-se repetitiva i llarga en determinats trams. El que provoca que sigui una mica costosa de seguir quan el ritme decau per moments i no s'aixeca fins que apareixen en escena l'antagonista de la serra o el cowboy forçut parodiant a John Wayne. Però, en general, Turbo Kid és un regal més que recomanable i un toc d'aire fresc per a aquells fanàtics de la nostàlgia. 


El millor: La sang i el fetge, els antagonistes, l'estètica de còmic i de Mad Max, la música...
El pitjor: La trama podria haver estat una mica més complexa.

Qualificació: 8,5/10

diumenge, 13 d’agost de 2017

Crítica: 'Shocker: No More Mr. Nice Guy' (1989, Wes Craven)


Després de l'èxit que va tenir Pesadilla en Elm Street, Wes Craven va decidir intentar crear un nou maníac amb les mateixes característiques oníriques amb les quals va dotar a Freddy Krueger però, aquest cop, centrant-se més a donar al film amb un aspecte més propi del thriller i no del cinema de gènere. I no és que Shocker: No More Mr. Nice Guy no tingui escenes verdaderament terrorífiques i plenes de sang -sinó no seria un film de Craven-. Però fuig dels tòpics i opta per altres vies igual de vàlides per modelar una nova llegenda al voltant d'un assassí en sèrie capaç de canviar de cos i moure's a través de la corrent elèctrica. Podria dir-se que pel film corre una mica d'essència de Chucky per les seves venes. 

Tot i així, amb el seu esperit de slasher i les seves clares escenes de sang i fetge, Craven explora aquí un terreny amorós entre els protagonistes molt més profund que a qualsevol dels seus altres llargmetratges. Sí, a tots el slashers ha d'haver-hi el típic romanç juvenil ple de luxúria i sensualitat. Però a Shocker, Craven deixa de banda tota aquella part carnal per donar pas a la força de l'amor entre dues persones. Un amor que ni tan sols la mateixa mort podria separar si és donés el cas. 

Sense deixar de banda, per descomptat, les seqüències de violència extrema que tant caracteritzen al director de La última casa a la izquierda. Banyades moltes d'elles per una música dels 80 esplèndida sorgida d'una tria immillorable. Shocker: No More Mr. Nice Guy potser no és una de les millors de la seva filmografia -el nivell que s'imposa ell mateix és altíssim-, però sí que és un bon exemple de variant de slasher i thriller molt ben realitzada. 


El millor: La seva BSO, la història, i els personatges protagonistes. 
El pitjor: Massa extensa pel que ha d'explicar, però ho soluciona amb bones escenes d'acció. 

Qualificació: 7/10

'Summer of 84' és el nou film dels directors de 'Turbo Kid'



Els directors de Turbo Kid, Francois Simard, Anouk Whissell  i Yoann Karl Whissell, tornen a la nostàlgia dels 80 per portar-nos el seu nou llargmetratge -aquest cop un thriller- titulat 'Summer of 84'. La trama està ubicada a 1984 i se centrarà en un noi de 15 anys que, obsessionat per les teories de conspiració, ha descobert que l'oficial de policia del seu veïnat és un assassí en sèrie. El noi i els seus tres millors amics comencen a investigar el cas, però, és clar, això els posa en perill. 

El film estarà protagonitzat per Graham Verchere, Rich Sommer, Tiera Skovbye, Judah Lewis, Caleb Emery i Cory Gruter Andrew. Summer of 84 es sumarà a la segona temporada de Stranger Things o l'esperada IT per fer homenatge als 80. 

Aquí teniu les primeres imatges del film:









dissabte, 12 d’agost de 2017

'American Horror Story: Cult' ja té data d'estrena a Espanya



American Horror Story: Cult arribarà a Espanya tres dies després de la seva estrena a EEUU. Així ho ha anunciat Fox Televisió, el dia 8 de Setembre podrem gaudir en versió original subtitulada de la nova temporada d'una de les sèries de terror més importants del moment. 

Ryan Murphy ha confirmat que American Horror Story: Cult abordarà el tema de les eleccions d'enguany dels EEUU. On en Donald Trump va derrocar misteriosament a la que semblava tenir totes les de guanyar, Hillary Clinton. 

Murphy ha avançat: "Els 10 primers minuts de la temporada es desenvolupen de manera macabra durant la nit electoral. Una cosa terrible succeeix en les vides dels personatges durant aquesta nit. El que ha de succeir ara a casa nostra és que la gent s'escolti els uns als altres. Potser no estem sempre d'acord i potser ens pot horroritzar el que fa l'altre costat, però hem de seguir davant d'una forma raonable".








divendres, 11 d’agost de 2017

Crítica: 'Gomia, Terror en el Mar Egeo' (1980, Joe D'Amato)


Joe D'Amato combina amb gran èxit el gènere de terror europeu per excel·lència, el giallo, amb el subgènere slasher. El qual estava molt de moda després dels 70 i de l'arribada de títols com La Noche de Halloween de John Carpenter. Gomia, Terror en el Mar Egeo és una expressió de la visió del director sobre el tema del canibalisme, un tema que va estar molt de moda a l'entrada dels 80 amb títols com aquest i com la boja, cruel i arrabassadora Holocausto Caníbal de Ruggero Deodato. D'Amato construeix la seva història de terror a partir d'extreure un fragment del film La aventura de Michelangelo Antonioni on els personatges protagonistes queden atrapats en una petita illa sense comunicació amb la resta del món. Amb la diferència que aquí, D'Amato deixa lliure a un maníac carnívor devora humans que jugarà amb ells fins a tenir-los dins dels seus budells. 

El film, amb les seves evidències de sèrie B, low cost i amb efectes casolans però amb grans quantitats de sang i gore, és una obra fonamental per entendre l'evolució del giallo i els camins cap als que el subgènere pot ampliar-se i mutar. Funciona completament diferent d'altres slasher, trencant moltes de les seves regles -com la del sexe o les drogues- i se centra en altres àmbits. Com en el de crear una atmosfera pròpia del thriller, és a dir, fosca, tenebra i a l'hora misteriosa. Sense desvetllar el que realment està passant fins gairebé arribar al final de metratge. I aquí és un dels punts on el film de D'Amato punxa. Triga massa a presentar-nos a l'antagonista i veure fins on és a punt d'arribar. Ara bé, per contra, sí que és cert que un cop apareix en escena és espectacular. Gomia, Terror en el Mar Egeo pot presumir de tenir un dels assassins millor caracteritzats del cinema de terror. I creepy i esgarrifós com el que més. Sense res a envejar al senyor Krueger o a Michael Myers. 

D'Amato regala una obra diferent de la resta de films de terror dels seus anys i amb un tractament del canibalisme macabre i sense ressentiments. Un espectacle de sang que navega entre el cinema de gènere europeu i americà, demostrant que ambdós poden estar en comunió sense cap mena de problema. 


El millor: L'antagonista és realment creepy. 
El pitjor: Triga massa a arrancar i l'arribada del gore s'allarga més del compte. 

Qualificació: 7,5/10




dimecres, 9 d’agost de 2017

Crítica: 'The Lure' (2015, Agnieszka Smoczynska)


Agnueszka Smoczynska va portar un dels llargmetratges més originals, eclèctics i emotius i terrorífics a l'hora en el que va de segle en l'àmbit del cinema de gènere i fantàstic. Un exemple a seguir per a totes aquelles directores que vulguin incorporar-se en el sector de la direcció i, més concretament, en el de la creació de films de fantasia i terror. Igual que ja va fer M. Night Shyamalan amb la seva La Joven del Agua, Smoczynska recupera les llegendes i els mites de les sirenes i les seves relacions amb els homes. Però a The Lure, s'incorpora un element innovador que la diferencia de qualsevol altra cinta. I és que les sirenes són al mateix temps vampirs, devoradores de sang que anhelen clavar els seus ullals al coll de tot aquell home que se'ls hi passi pel davant per fer-los recordar que la seva enemistat serà eterna. 

Combinant aquesta meravella de temàtica amb el gènere del musical, Smoczynska construeix el que gairebé podria interpretar-se com una poesia audiovisual basada en la sensualitat i l'agressivitat d'aquests éssers mitològics. Encara que la directora s'encarrega de no mostrar de forma abusiva moments de nu ni en centrar-se en excessius moments de sexe que per l'únic que s'utilitzen -en la seva majoria- és per cridar l'atenció de l'espectador en els tràilers i fer que, durant la projecció del llargmetratge, no tingui excusa per marxar de la sala del cinema. 

Per tant, joc, set i partit en aquest sentit per The Lure i per la seva meravellosa direcció. Ara bé, pel que conforma el tema de la sang i el fetge, el film es queda una mica curt -que no mancat- de moments realment gore per exaltar i elevar la pel·lícula cap al Valhalla del gènere. Encara que també és cert, que d'afegir massa gore, The Lure només seria un film més de terror, perquè perdria tota la seva elegància visual i la seva atmosfera mística per parlar sobre les relacions de parella i els canvis que una persona arriba a provocar en un mateix per amor. No és la típica cinta de gènere, per això es mereix un visionat obligatori i una valoració completament a part. 


El millor: La seva mitologia combinada amb el terror i el gore propi dels vampirs. 
El pitjor: Que no se li doni el reconeixement que es mereix. 

Qualificació: 7,5/10



dilluns, 7 d’agost de 2017

Crítica: 'Psycho 2' (1983, Richard Franklin)


Si una pel·lícula no té seqüela, no és res. I Psicosis d'Alfred Hitchcock no anava a ser menys. Richard Franklin i Tom Holland van atrevir-se a reviure al assassí Norman Bates després de gairebé 25 anys des que el director anglès, mestre del suspens, publiqués un dels films que anys després seria considerat com un dels pares del slasher actual. Psycho 2 no és la millor seqüela que el cinema de terror ens ha portat, està clar. Però tampoc és la pitjor. És més, tenint en compte l'impressionant nivell de la primera entrega i la quantitat de plot twist que Holland ha aconseguit realitzar per modelar la història a la seva manera sense esbudellar gaire el guió de Hithcock, mereix reconeixement. Estem parlant d'un dels films que va marcar generacions i maneres de fer cinema de terror, thriller i suspens. Per tant, s'han de tenir en compte certs factors a l'hora d'analitzar la seva seqüela. 

Psycho 2 segueix la història de Psicosis 22 anys després que Norman Bates fos detingut per la policia i obligat a ingressar en un manicomi per tractar la seva malaltia. Ara, en Norman ja està curat i preparat per tornar a la vida normal. Amb plenes garanties que no tornarà a caure en la seva bipolaritat i es possarà les robes de la seva difunta mare per treure a passeig el seu ganivet pel motel Bates. Però, es clar, estem al gènere de terror i, més concretament, al subgènere slasher. Pel que està assegurat que aquí morirà fins hi tot l'apuntador per calmar l'anhela de sang dels seus espectadors i satisfer les seves necessitats cinèfiles maníaques. Sense destripar la trama ni entrar en spoilers, Holland planteja una trama que fa força homenatges al film de Hitchcock i que respecta la seva estructura narrativa. Però tergiversa una mica els fets principals de la vida de Norman Bates per donar-li així infinites possibilitats al seu arc narratiu. Encara que s'apropa una mica al culebró sense declarar-ho oficialment, tot s'ha de dir. I tot i així, resulta ser tot tan macabre, boig i malaltís que funciona perfectament amb el personatge protagonista i l'ambient terrorífic que es planteja durant tot el film.

Ara, ja als 80, Holland i Franklin poden estar tranquils perquè no tenen la censura que el seu predecessor va tenir amb Psicosis. Ergo, Psycho 2 és més sanguinària i més gore, però no arriba a l'altura d'altres slashers del mateix moment. Probablement per respectar l'elegància que caracteritza a Bates. Però es troba a faltar una mica més de sang i fetge en determinades seqüències que, si més no, haurien rematat de meravella l'espectacle violent. Anthony Perkins, ara ja no tan jove, segueix ficadíssim en el paper. No oblida la seva tremenda capacitat per causar confusió a l'espectador i al mateix temps pànic. La seqüela de Psicosis és digne de ser vista encara que no arribi mai a convertir-se en quelcom de culte ni superi a la seva anterior entrega. Una nova manera de veure la història amb la qual Hithcock va causar el terror als anys 60.


El millor: L'actuació d'Anthony Perkins i la valentia de Richard Franklin i Tom Holland per reviure a Norman Bates. 
El pitjor: Li falta una mica més de gore. 

Qualifiació: 6/10

diumenge, 6 d’agost de 2017

Crítica: 'El exorcismo de Emily Rose' (2005, Scott Derrickson)


El exorcismo de Emily Rose és un dels millors llargmetratges d'exorcismes de la dècada passada i, posant la mà el foc, en el que va de segle. Per primera vegada, un film d'exorcismes no segueix el modus operandi del film de William Friedkin autocondemnant-se automàticament a ser subjugat per la seva meravellosa història i vulgui a l'hora copiar-la tant com pugui per apropar-se a la seva qualitat. Però aquest és un cas diferent. Scott Derrickson basa molt hàbilment el seu film en un fet real perquè capti molta més atenció de bones a primeres. Sobretot la dels més curiosos que siguin força escèptics amb aquest tipus de temes. 

És per això pel que Derrickson opta per narrar la trama d'una manera semblant a la de El Silencio de los Corderos -encara que aquí el ritme és una mica més lent a vegades- on els fets es van construint a base de flashbacks a un jutjat mentre els testimonis dels horribles esdeveniments que li varen passar a l'Emily Rose reponen a les preguntes que els advocats els hi fan per esbrinar què és el que realment va passar amb aquest estrany cas de possessió demoníaca. El exorcismo de Emily Rose no juga la carta del terror purament estricte, sinó que intenta mostrar la seva història des de dos punts de vista: el racional recolzat per la via científica, i l'irracional recolzat per la fé i l'església. D'aquesta manera, el director contenta ambdues parts i no es descuida de cap perquè, tant els que creuen en aquestes coses com els que no, vegin els fets des de totes les perspectives possibles. No és un llargmetratge de terror ple de jump-scares ni amb una estètica super dark, però sí que està ple de subtext demoníac i posseeix una de les millors actuacions de poseeïda del cinema de gènere: la de Jennifer Carpenter. Que gairebé sense maquillatge ni CGI aconsegueix crear verdaderes imatges esgarrifoses que es queden gravades a foc al cervell durant força temps. 

El exorcismo de Emily Rose no és com la resta de films de possessions ni exorcismes. Juga a una altra lliga completament diferent. Encara que això no vol dir que sigui pitjor, tot el contrari. Derrickson firma un únic i original relat sobre dimonis que plantejarà dubtes a aquells que no hi creguin en el tema i acabarà de torturar la ment d'aquells que sí. 



El millor: L'actuació de Jennifer Carpenter i la manera de narrar els fets. 
El pitjor: Alguna escena més de terror no li hauria vingut pas malament. 

Qualificació: 8/10



dissabte, 5 d’agost de 2017

'Bye Bye Baby' - El nou projecte d'en Pablo Pastor


Després d'aconseguir més de 60 seleccions i 10 premis per diversos festivals internacionals de terror arreu del món (Sitges, Screamfest, Semana de terror de San Sebastià, etc) amb el seu primer curtmetratge, 'Into the Mud', Pablo Pastor torna de nou com a director per portar-nos un claríssim homenatge a films de culte de terror slasher com Scream o La Noche de Halloween. És per això que tot el curt tindrà una estètica dels 80 amb una imatge i fotografia plena de color realitzada per Gonza Gallego. A més, per dur a terme el projecte Pastor ha rebut l'ajuda de la productora What the Film per assegurar-se que el curt no estaria fet de cap manera i hi hauria cura de cada petit detall. 

En el guió, Pastor co-escriu la història amb Javi Parra, el qual realitza el seu debut com a guionista amb Bye Bye Baby. L'argumenta parla d'una jove (Karina Kolokolchykova) que es disposa a passar una nit tranquil·la a casa amb l'única companyia d'una pel·lícula. Després de la trucada d'una amiga, tot sembla anar malament. Està realment sola a casa? 


Primeres imatges per anar fent boca:












dimecres, 2 d’agost de 2017

Crítica: 'The Eyes of My Mother' (2016, Nicolas Pesce)


The Eyes of My Mother és sens dubte un dels films més originals que l'any passat ens va regalar als amants del cinema de gènere. Sota la premissa del drama més pur per la pèrdua d'una familiar, el film de Nicolas Pesce s'endinsa cap al fosc i tenebra camí sobre com una persona ordinària pot transformar-se en un assassí en sèrie brutal per un fet desafortunat. És un llargmetratge molt malaltís carregat de fortes càrregues dramàtiques que es mostren amb aspecte d'horror movie. Aquí el gore i la sang no són els protagonistes, tot i que tenen el seu lloc en pràcticament totes les escenes. Més aviat, i on destaca més The Eyes of My Mother, és a la seva manera de provocar verdader pànic a l'espectador a partir d'escenes que semblen sortides de la mateixa La Matanza de Texas amb fortes pinzellades de Psicosis d'Alfred Hitchcock però, aquest cop, construïdes amb una elegància que evita la brutícia i l'ambient ronyós d'aquelles dues. 

De fet, no són els únics films als quals The Eyes of My Mother sembla rendir homenatge -o inspiració-. Sembla que el mateix escenari on succeeixen els fets sigui la granja de la segona temporada de The Walking Dead, o bé la casa de la magnífica Night of the Living Dead de George A. Romero, amb l'esperit de Noman Bates caminant per escena -deixant aquí la doble personalitat a la banqueta, això sí-. És a dir, sembla que ens moguem per un ambient postapocalíptic. Un horror movie diferent de la resta, que va directament al que li interessa narrar i aprofita la seva breu duració per posar en escena tantes escenes i moments macabres com pugui. Tot i que no es veu massa gore i que la sang està camuflada sota el format de blanc i negre, no és apta per a estómacs delicats. El film de Nicolas Pesce es corona com un dels millors de 2016 que permet veure a través dels traumes d'una persona mitjançant el fantàstic. 


El millor: La seva originalitat i que estigui realitzada en blanc i negre. 
El pitjor: Encara que la seva duració és breu, pot fer-se lenta en determinats moments. 

Qualificació: 8/10