dilluns, 31 de juliol de 2017

Crítica: 'Bloodsucking Bastards' (2015, Brian James O'Connell)


Bloodsucking Bastards resulta ser un film més proper a la comèdia en sí amb perfilades de terror i gore en el seu tram final que funciona magníficament bé gràcies a la crítica que el director Brian James O'Connell realitza, sota el subtext del vampirisme, del concepte que els empleats són xuclats pel treball per l'obsessió dels caps en generar cada vegada més diners a costa de la seva feina. És evident que el film no vol ocultar aquesta crítica, sinó que vol nodrir la seva trama amb ella per així justificar l'aparició del gènere fantàstic en el metratge i evitar que sigui així una simple comèdia més. Encara que també és cert que la durada del gore i la sèrie B és massa breu i podria haver durat una mica més. Però si es té en compte que el film intenta ser una mena d'apropament cap a Abierto hasta el Amanecer, queda justificat que el final sigui el detonant que fa que els vampirs surtin de tot arreu i envaeixin la pantalla, omplint-la de sang i fetge. 

Està clar que Bloodsucking Bastards -que roba el nom al film de Tarantino, Inglorious Bastards- no és un film de terror que serà de culte d'aquí a un temps. Ni tampoc és la millor comèdia de gènere. Però sens dubte és un gran entreteniment que possa en joc elements d'altres films fantàstics i que, d'alguna manera, representa la comèdia de Shawn of the Dead -sobretot pels problemes amorosos entre dos dels personatges- canviant els zombies de Romero pels monstres xuclasang de Stoker. Ideal per gaudir entre riures del gore i la comèdia al mateix temps. Un espectacle carregat de subtext digne de dir-se: Panem et circenses. 


El millor: El seu tram final de pura sèrie B. 
El pitjor: Podria haver tingut més dosis de terror. 

Qualificació: 6/10

dissabte, 29 de juliol de 2017

Crítica: 'Inside' (2016, Miguel Ángel Vivas)


Estem a l'època daurada dels remakes, reboots, seqüeles i mostres de falta d'originalitat en el món del cinema. Encara que la majoria funcionen de meravella, sobretot per la nostàlgia, i per la seva actualització dels efectes especials i qualitat d'imatge, aquesta regla no s'adapta gaire a aquest remake del film de 2007 d'Alexandre Bustillo i Julien Maury que tan bona petjada va deixar en el cinema de gènere per la seva idea macabre de voler extreure-li el fill a una embaraçada mentre dorm i per les seves altíssimes dosis de gore amb les que totes i cada una de les seqüències quedaven ruixades suplint, al mateix temps, la manca de diàlegs que tenia el llargmetratge que, d'altra banda, no eren necessaris per l'angoixant música i la seva poca necessitat d'haver d'explicar res. 

Miguel Ángel Vivas junt amb Jaume Balagueró, s'ha atrevit a fer el remake d'aquella 'A l'interieur' d'una manera més descafeïnada per intentar-la adaptar al cinema de gènere més americà carregat gairebé sempre de jumpscares. El resultat no ha estat gaire bo, tot s'ha de dir. Però en petita mesura, Inside té força elements salvables que permeten que el film sigui entretingut durant la seva primera hora. Abandona aquella imperativa d'haver de mostrar la sang i el fetge per substituir-ho per un ambient propi del thriller -fosc, apagat, misteriós- i donar-li un toc més calmat i menys agressiu. Cosa que en el fons li resta molts punts, perquè sí que és cert que d'aquesta manera pot atrau-re més públic, però li resta aquell encant que tenia el llargmetratge per quan malaltís arribava a ser. I amb això no dic que Inside no sigui gore, perquè en petita o gran mesura, ho és. Sinó que no arriba al tan altíssim nivell de brutalitat de la seva predecessora. A més, la interpretació que realitza Rachel Nichols deixa molt que desitjar i no acompanya per res a la meravellosa Laura Harring, que es mou com peix a l'aigua amb el paper de dona llunàtica sense esperances a la vida. 

Deixant de banda que resulta ser massa extensa i que el final resulta ser un plot twist bastant estrany i impossible d'imaginar, Inside és un film de terror psicològic amb potents elements de thriller que es deixa veure. 



El millor: El personatge de Laura Harring i l'angoixant inici. 
El pitjor: Allarga massa la trama, falta gore i intensitat a les escenes de lluita entre ambdues protagonistes. L'actuació de Rachel Nichols és de les pitjors de la seva carrera. Es troben a faltar les imatges de patiment del nadó a la panxa de la mare. 

Qualificació: 6/10

dimecres, 26 de juliol de 2017

Crítica: 'Spider-man: Homecoming' (2017, Jon Watts)


Spider-man: Homecoming és un dels millors llargmetratges de Marvel i una de les millors adaptacions de Spider-man a la gran pantalla. Encara que serà una mica oblidada quan els seus companys Avengers arribin amb la seva "guerra de l'infinit" amb Thanos causant el caos en tot l'univers marvelita que se'ns ha presentat fins ara. Perquè, recordem, que Marvel està passant per una fase on, cada film que treu el mercat, resulta ser el millor que han fet fins que apareix el següent per desbancar l'anterior. Tot i així, demostra ser un film que està molt per sobre d'altres entregues de l'home aranya. Sobretot de les protagonitzades per Andrew Garfield caracteritzades per tenir un ambient fosc i dark al més pur estil de la trilogia de El Caballero Oscuro de Nolan. Estètica que, d'altra banda, va quedar demostrat que estava força mal triada, ja que el trepamurs sempre s'ha diferenciat de la resta de l'elenc de personatges de Marvel per ser un jove adolescent divertit, despreocupat i freak amb habilitats extraordinàries que vaga pels passadissos del institut mentre intenta compaginar una vida normal amb la de superheroi. 

I justament per aquest motiu és pel que el Spider-man de Jon Watts funciona de meravella i es corona com una de les millors adaptacions de Peter Parker al cinema -respectant per descompatat les dues primeres entregues de la trilogia de Sam Raimi, que són més que reivindicables-. Homecoming resulta ser un brillant retorn als orígens de Spider-man però sense explicar l'origen del mateix. Evita entrar en detalls sobre com el jove intrèpid Parker es va transformar amb un home-aranya i va directament al que ens interessa: veure acció pura i dura protagonitzada per un Tom Holland impecable que aconsegueix interpretar de manera gairebé insuperable el caràcter de pallasso de Spider-man. Que alhora es veu acompanyat per un Michael Keaton repetint el paper de Birdman, que tot i ser l'antagonista, és el més carismàtic de tot el grup d'actors que participa en el llargmetratge. Robert Downey JR. i Jon Favreau repeteixen tàndem com equip Stark fent aquest cop de cangurs de Spider-man. 

L'únic problema que té Homecoming és que no deixa de ser un reboot, i això fa que perdi quasi tota la seva originalitat i que caigui en tòpics i fórmules que ja s'han vist anteriorment. Això no impedeix que sigui la millor adaptació de Spider-man, una cosa no treu l'altra. Però sí que fa que no se la vegi amb els mateixos ulls que altres films de Marvel que no han patit aquesta gran moda per la qual està travessant el cinema contemporani, de tornar a portar títols ja existents des d'altres punts de vista o remodelats amb CGI actual. Jon Watts no porta res nou, però el que porta, ho porta des de la perspectiva més correcte -parlant dins del propi univers cinematogràfic de Spider-man-.



El millor: L'espectacular actuació de Michael Keaton. 
El pitjor: Que tingui regust de reboot. 

Qualificació: 7/10

dimarts, 25 de juliol de 2017

'Dunkirk' pot ser vist com un film de gènere



Els films de Christopher Nolan sempre es poden tractar des del punt de vista del cinema de gènere o, per englobar més, des del cinema fantàstic. Deixant de banda que la trilogia de El Caballero Oscuro, Interstellar i Inception sí que estan classificades directament amb aquest tipus de cinema i que la resta, com Memento o Following poden portar a segones lectures per apropar-lo al gènere, Dunkirk, encara que sigui cinema bèl·lic i drama, tampoc és una excepció. Ara bé, per realitzar aquesta visió s'ha de tenir una ment molt oberta.

Nolan construeix una narrativa manca d'història, de trama i de construcció de personatges que només porta cap a un espectacle visual i sensorial (brillant) que mostra de forma molt directa i propera com va ser l'operació Dinamo. Dit d'una altra manera, el director vol que siguem testimonis de com és la supervivència a la guerra i fins a quins extrems pot arrossegar a l'ésser humà. Introdueix a l'espectador al film com un soldat més perquè, com els personatges, s'ofegui i pateixi l'angoixa que els soldats britànics i francesos varen passar durant aquella gran operació protagonitzada pels civils el 1940.

Dunkirk representa l'horror de la guerra, la mort, el patiment, el caos. Però Nolan ho representa sense necessitat de recórrer a la sang i al fetge com va fer Spielberg amb la seva estima Salvar al Soldado Ryan. Ni com tants altres llargmetratges bèl·lics, com Enemigo a las Puertas, han fet servir per suposada obligació per justificar quan cruel podia ser un combat. Nolan rebutja tot això per demostrar que també es pot crear verdader terror evitant la sang i el gore creant escenes on només es veu com un grup de soldats Aliats s'ofeguen sota una pluja de bombes i torpedes. Mostra l'horror que causaven les avionetes enemigues amb tan sols el seu soroll passant per sobre de centenars de soldats que s'ajupien esgarrifats per pensar que la seva fi estava a punt d'arribar. És per això pel que el film no té una trama ni uns personatges definits. Nolan només vol que feiem el patiment del homes que lluitn per la seva supervivència. El terror, a vegades, no cal que vingui en forma de dimoni o esperit, sinó que pot venir en qualsevol forma que tingui com a objectiu acabar amb la vida de l'home.

Això no vol dir que Dunkirk sigui comparable a altres films de terror psicològic. Un apropament potser seria La Naranja Mecànica de Kubrick -figura que ja va estudiar Nolan en profunditat per realitzar la seva Interstellar-, ja que ambdues utilitzen les imatges violentes per fer veure a l'espectador que aquesta és summament gratuïta i que qualsevol pot fer ús d'ella. I, clar, en una guerra aquesta violència queda "justificada" per motius que s'escapen de la meva intel·ligència. Dunkirk es se'ns dubte, com he dit abans, un film bèl·lic, però aquests punts terrorífics amb els quals Nolan omple el llargmetratge mostrant les dures i crues morts dels Aliats a mans de bèsties consumides pel poder.


'Game of Thrones' Temporada 7 - Molt hype, poques nous


Joc de trons és la sèrie que porta el capdavant d'audiència en televisió cada vegada que apareix un nou episodi. Creant campanyes de marketing impressionants, agressives i potents per atraure a més i més públic. Tot això per fer que els seus seguidors tinguin el hype pels núvols i les anheles per veure la sèrie els consumeixin de tal manera que necessitin consumir qualsevol producte relacionat amb GoT per calmar les seves ganes de prendre aquesta droga en format televisiu. 

Ara bé, Joc de Trons s'aprofita de tot aquest hype per oferir episodis cada vegada més fluixos, avorrits i predictibles. És cert que pels amants de la fantasia és una sèrie més que digne de seguir i entretinguda sempre que estigui dins dels límits de les estructures de films del mateix gènere i fugi dels estereotips de culebró que tant segueix de manera indirecta i no proclamada oficialment. Tenint en compte que en aquesta setena temporada només veurem set episodis i que ja en portem dos i no ha passat absolutament res relacionat amb la trama principal, la sèrie "del moment" ha de donar un gran impuls endavant per aconseguir arribar a l'alçada de les seves primeres temporades. Ara per ara, la setena temporada ha resultat ser una petita extensió de l'últim episodi de la sisena temporada, Vientos de Invierno, pel que respecta al seu primer capítol. I una presa de pèl per tot el que suposa el segon capítol. On ofereix les seves dosis de sang, fetge i sexe gratuit per justificar perquè és una de les sèries més vistes. 

Oblida per complet que les trames de personatges que porta individualment i les tracta en episodis separats, s'hauran d'unir en algun moment determinat per posar punt final als fets. I fins ara, la sèrie ha seguit la fórmula típica i tòpica de portar cadascú de manera independent per ampliar així episodis i fer embalum, és a dir, poder allargar tant com puguin la història perquè, ara mateix, el final comença a ser quelcom bastant predictible. Que no per això dolent. Joc de Trons, en resum, necessita una embranzida forta i potent per arrancar els cinc episodis restants de la temporada i poder seguir dient amb orgull, i amb raó, que és una de les millors sèries del moment. D'altra manera, l'únic que quedarà clar segur és que la sèrie no és res si no segueix la trama dels llibres de George R. R. Martin al peu de la lletra. 



dissabte, 22 de juliol de 2017

Crítica: 'Dunkirk' (2017, Christopher Nolan)


Christopher Nolan sempre ens ha delectat amb films de grans arguments, complexos i amb girs de guió monumentals que trencaven totalment els esquemes narratius dels seus llargmetratges. Però amb Dunkirk renuncia a tot allò per oferir el film més personal i d'autor que ha realitzat fins ara. Un film bèl·lic que es salta les normes establertes del seu gènere per convertir-se en un llargmetratge pràcticament mut i de poca acció on l'únic que veiem són escenes de verdadera supervivència protagonitzats pels soldats Aliats que, acorralats per l'enemic, intentaven fugir de Dunkerque per tornar a casa. Aquí no trobarem, per tant, una trama que seguir ni una construcció de personatges. Nolan ha fet que els seus personatges representin realment soldats reals frustrats per la guerra que, cadascú en la seva mesura, fan el que poden per tornar a veure la llum del sol un dia més. És pura narrativa visual mitjançant el poder la imatge i del so, sense gaires diàlegs ni amb complicacions en tant a girs argumentals. 

Ara bé, encara que Nolan refusi aquelles trames enrevessades, no s'oblida del seu estimat muntatge altern que porta treballant des de la seva estima Memento. En aquest cas, narra tres històries a la vegada en diferents línies temporals que, a poc a poc, es veuen creuades. Poleix de manera brillant la seva capacitat narrativa amb aquest mètode tan seu que el corona com a un dels millors directors del segle XXI. D'altra banda, Dunkirk no és per res com altres films bèl·lics com Salvar al Soldado Ryan o la recent de Gibson, Hasta el último hombre. Aquelles volen explicar uns fets reals mitjançant uns personatges ficticis construïts de manera convencional, amb un fons i uns objectius a aconseguir durant el llargmetratge. Però aquí no, aquí no trobarem cap construcció de personatges ni cap fons per a ells. Són soldats interpretats per actors. Punt final. Sense pretensions de res. Només volen transmetre aquells sentiments que un home pateix en plena batalla. Com l'anhela de supervivència s'apodera de l'ésser humà fins a tornar-lo boig o arrancant-li la mateixa humanitat de la seva ànima. 

Dunkirk és una obra mestre amb lletres majúscules. Un desig de mostrar un fet verídic a través de la màxima realitat possible dins del món del cinema. És una experiència audiovisual única que mereix ser viscuda tal com Nolan vol. 



El millor: La música, la fotografia, la direcció, el so. En resum, tot. Un espectacle audiovisual mai vist abans així. 
El pitjor: El personatge de Fionn Whitehead resulta ser massa poca cosa en comparació al de Tom Hardy. 

Qualificació: 10/10


dissabte, 15 de juliol de 2017

Crítica: 'Don't Knock Twice' (2016, Caradog W. James)


Recentment, Netflix ha afegit a la seva plataforma un dels films de terror més menyspreats i ignorats de l'any que, per descomptat, no veurà la llum a la gran pantalla i que en veritat és una de les petites joies de terror de l'estiu: Don't Knock Twice. Deixant de banda que la direcció i el guió són bastant estàndards dins del gènere, el film de Caradog W. James funciona perquè no amaga les referències que pren prestades per construir el seu argument i el seu estil visual. Opta per posar en pràctica els elements que millor han funcionat a altres llargmetratges amb els quals comparteix gènere, com Mama, Lights Out o, fins hi tot, Expediente Warren i Ouija, per donar peu a una història que obre la ment a segones lectures -com The Blair Witch Project- on l'oníric i la paranoia es poden confondre amb la realitat fent que costi diferenciar entre el que és l'aparició del monstre/dimoni/esperit i les visions provocades pel subconscient de la protagonista. I per a més inri, sembla que James Wan s'hagi colat a la direcció en els últims trenta minuts de metratge, endinsant-nos en el bosc bessó de Burkittsville en cerca d'una solució perquè el malson de la protagonista i altres personatges -i inclús de l'espectador- acabi. Amb una duració d'hora i mitja, Don't Knock Twice manté un ritme correcte que segueix la dita: sense pressa però sense pausa, rematat per un final creepy poc original però que aconsegueix l'objectiu de transmetre unes males sensacions brutals gràcies als encertats plans que el director empra amb els menors talls possibles per facilitar el muntatge i allargar la tensió. 



El millor: La seva història basada en una llegenda urbana i les fonts de les quals veu per construir-se.
El pitjor: Que pot ser previsible, però com la gran majoria del gènere. 

Qualificació: 7,5/10

divendres, 14 de juliol de 2017

Crítica: 'Transformers: The Last Knight' (2017, Michael Bay)


Transformers ha sigut la joguina de Michael Bay des que aquests robots gegants destrossa edificis van arribar al món del cinema l'any 2007. Des d'aleshores, Bay ha fet el que ha volgut amb la franquícia. Modelant-la i canviant-la tant com ell volia sense parar-se a pensar si el producte que estava venent al públic era quelcom bo amb sentit o una autèntica pèrdua de temps que només servia com a un simple espectacle de llums. 

Transformers: The Last Knight és igual que les seves predecessores, amb la diferència que aquí, per intentar canviar la dinàmica de la història, s'afegeix la llegenda del Rey Artur com a leitmotiv i motiu principal de l'argument per adornar la cinta amb un toc medieval i antic, i combinar-ho amb la tecnologia futurista dels autobots i decepticons. És evident que això no pot salvar l'excés de metratge de la cinta, el caòtic muntatge que impedeix saber quin transformer s'està pegant amb quin i els visibles forats de guió que Bay ni tan sols intenta amagar. Salvable només pel tàndem que formen Anthony Hopkins i el seu robot-majordom sociòpata, que trenquen amb les escenes d'acció constant per canviar el to de la cinta en clau de comèdia. Per la resta, aquesta última entrega de Transformers amb Michael Bay com a director és exactament igual que les altres entregues amb la diferència que aquí hi apareix un actor d'elit com Hopkins i que Bay s'ha quedat sense idees per explotar. Ara bé, per a aquells que siguin seguidors fidels de la franquícia, gaudiran. Una aventura que no defrauda i es fa força entretinguda si se li perdona tot l'esmentat anteriorment. 


El millor: Que és una nova aventura que no defraudarà als seguidors de la saga. 
El pitjor: El muntatge caòtic i els forats de guió. 

Qualificació: 5,5/10



Crítica: 'Siete Deseos' (2017, John R. Leonetti)


Siete Deseos no és el film que es convertirà en la meravella de terror de l'estiu que els fans del cinema de gènere esperen. Ni tan sols serà recordada més enllà dels dos mesos de la seva estrena. Però sí que és un bon passa temps i un entreteniment més que digne per tenir un bon xut d'adrenalina amb petites dosis de gore, sang i fetge. John R. Leonetti -director d'Annabelle- torna a posar-se darrere la càmera per narrar-nos una història de misteri al voltant de la Claire (Joey King) -la protagonista- i una caixa xinesa màgica que concedeix set desitjos al seu propietari. Però cada un d'ells es paga a un alt cost, per suposat. És evident que el principal referent de Leonetti per realitzar el film ha estat Hellraiser i el seu concepte de caixa amb poders que promet fer feliç -d'una manera o altra- a qui la posseeixi. Amb la diferència que a Siete Deseos el to no és pas tan seriós i adult com a la ja anomenada cinta de Clive Barker, sinó que explora i s'introdueix en el cinema de terror teen més propi dels slashers que d'aquest tipus de metratges. Encara que Destino Final, amb la que comparteix les idees macabres de les morts dels personatges que componen la trama, és una de les claus per entendre les motivacions amb les quals Leonetti s'ha impulsat a l'hora de compondre el film. 

En aquest sentit, sí que es converteix en la pel·lícula teenterror de l'estiu, oferint un verdader espectacle malaltís que, cert és que no és dels més bojos que el cinema de gènere ha brindat, deixa molt que desitjar però és millor que res. No són les millors hores pel terror -de fet, Siete Deseos es queda molt curta en aquest sentit-, i Leonetti és conscient que també s'han de portar llargmetratges que no només siguin de jump-scares. S'allunya, doncs, del seu estil proper a James Wan de la seva anterior cinta i opta per aplicar la seva pròpia visió sobre un drama adolescent plagat de tòpics i plens de sang i desgràcies. És una estructura que no pot variar massa en el ritme del metratge i que, per tant, es manté constantment en el punt de tensió i alerta perquè, com a espectadors, puguem prendre partit de l'argument convertint-nos en corredors d'apostes per veure quin serà el proper en morir. 

Un xic de gore, morts que eviten l'exageració -però funcionen bé- i una trama fàcil de seguir que convida a relaxar-se i centrar-se només en la visió de Leonetti del terror. 



El millor: Les violentes morts i que l'essència de Leonetti encara sigui visible. 
El pitjor: És previsible i repetitiva. 

Qualificació: 6/10




dilluns, 10 de juliol de 2017

Crítica: 'Resident Evil: Vendetta' (2017, Takanori Tsujimoto)


Resulta irònic que tot i ser el tancament de la saga de films d'animació de Resident Evil, els primers minuts succeeixin a una mansió abandonada amb aspecte gòtic i tenebra igual que la del primer videojoc de la llarga franquícia. Regalant, per suposat, alguna que altra referència a la també primera cinta de Paul W. S. Anderson estrenada el 2002 amb Milla Jovovich com a protagonista. Sota aquest plantejament inicial, Resident Evil Vendetta ja anuncia que està tancant un cicle basant-se en les primeres obres inicials que van inspirar una de les sagues de zombies més exitoses del cinema -sempre subrogada per la figura de George A. Romero, a la qual sempre intenta homenatjar-. 

És un inici terrorífic i angoixant que dona lloc al típic espectacle d'acció que els films de Resident Evil estan acostumats a oferir. Encara que és cert que Vendetta té una de les seqüències millor aconseguides de tota la saga i de la trilogia d'animació pel que respecta al mata-mata de zombies sense cervell protagonitzada per Redfield i Leon. Sent el primer el verdader cap del repartiment del llargmetratge deixant en segon plat, en aquest cas, a Leon -qui ha gaudit del protagonisme absolut en les dues entregues passades-. La trama segueix sent la mateixa de sempre: un petit grup que ha d'aturar que el virus que fa que les persones vulguin menjar-se tot el que es mou es propagui per tot el món. Segueix mancant molt la saga en tot el que es refereix a originalitat i història, però per sort Vendetta ho soluciona amb bones dosis de sang i gore realitzades per una qualitat d'animació brutal on queda clar que, amb aquesta última entrega, la saga s'ha allunyat d'aquell estil visual de videojoc que conservava i que ha decidit adaptar-se a l'actualitat i donar-ho tot en realisme -en la mesura del possible-.

No és cap meravella audiovisual però sí que es deixa veure i gaudir. Sent, realment, la millor de les tres cintes d'animació que formen la trilogia, tant per estètica com per qualitat visual i fins hi tot per posada en escena i el seu ritme frenètic centrat en exterminar morts vivents de les formes més èpiques que ha presentat mai la franquícia. 



El millor: Les escenes d'acció de Chris Redfiled i Leon. I la quantitat de referències que amaga. 
El pitjor: Que la història sigui la mateixa de sempre i no busqui innovar. 

Qualificació: 7/10

diumenge, 9 de juliol de 2017

Crítica: 'Castlevania' (Primera temporada)


La primera temporada de Castlevania és només un entrant i una introducció cap al món fantàstic i terrorífic que Konami va crear anys enrere amb el videojoc que Netflix s'ha atrevit a adaptar a manera de sèrie televisiva. Composada únicament per quatre episodis de vint minuts, la sèrie presenta als quatre personatges sobre els quals girarà la història, la ubicació on succeiran tots els fets i dona unes mínimes dosis d'acció i violència gore que regiran la sèrie en la ja confirmada segona temporada. Per a aquells que no siguin seguidors del videojoc, la trama de Castlevania segueix de forma molt propera la de Van Helsing d'Universal en l'intent de posar fi a la vida de Dràcula per tornar la llum al món i destruir el mal que regna a la terra. No parlaré gaire més de l'argument per no fer spoilers, ja que al tractar-se d'una sèrie tan breu, és millor gaudir-la sense conèixer gaire dels esdeveniments perquè aquesta pugui jugar la carta de la sorpresa. Tot i que també s'ha de dir que la sèrie no explica gaire cosa durant aquesta breu primera temporada. En tant l'animació, el seu disseny visual és força tosc i mancat de dinàmica i és més aviat un còmic en moviment. Recorda en certa manera a aquella animació del llargmetratge del Cid -si busqueu un referent visual-. Però es gaudeix gràcies a la seva estructura gòtica i violenta tipus sèrie B que omple per moments la pantalla de sang i fetge. 

Castlevania no és una de les millors sèries d'animació de l'any, ni de lluny, però sí que és un regal per als seguidors de la saga de videojocs i per a aquells que els hi encanti Dràcula. Una primera temporada d'introducció que no acaba d'arrancar i que es defineix a si mateixa com un espectacle gore i de monstres. 


El millor: La seva violència i el personatge de Dràcula. 
El pitjor: Que sigui tan breu i que els episodis durin tant poc. 

Qualificació: 6/10



dissabte, 8 de juliol de 2017

Crítica: 'War for the Planet of the Apes' (2017, Matt Reeves)


War for the Planet of the Apes (o 'La Guerra del Planeta de los Simios') és la darrera pel·lícula de la trilogia que funciona com a preqüela del film original de 1968 dirigit per Franklin Schaffner, i resulta ser la perfecta coronació d'un dels millors llargmetratges de la franquícia dels Simis. Matt Reeves, encarregat de l'anterior entrega, Dawn of the Planet of the Apes, li dona una estètica semblant a la d'Apocalypse Now -a consciència i amb diverses referències cap a ella- i combina diversos gèneres per fer que la cinta sigui una verdadera muntanya russa d'emocions on el protagonista, Caesar, haurà de lliurar un últim combat per salvar la seva espècie i guanyar-se la pau per la qual tants anys ha estat lluitant. 

El film comença al més pur estil de cinema bèl·lic per avisar-nos que, aquí, no hi haurà pietat per a ningú i que qualsevol dels personatges està en perill. Però encara que porti la paraula 'guerra' al títol, aquesta no serà la que regnarà durant tot el llargmetratge. De fet, War for the Planet of the Apes adopta un estil semblant al del Western cap a mitjans de metratge per culminar amb un drama que fa homenatge a la mateixa història de la bíblia -a Moises i la seva terra promesa-. Manté un ritme, igual que els seus gèneres, força variat però dinàmic i sense pausa. El que fa que la intensitat no decaigui i que el seu to adult -únicament intercalat per la incorporació d'un nou personatge, "Bad Ape"- quedi a la vista.

Però on realment recau el pes i plat fort és sobre l'actuació d'Andy Serkins com a Caesar i en la de Woody Harrelson com a Coronel -sobretot en una escena cara a cara que tenen-. Andy Serkins es mereix un Oscar per l'increïble treball que ha dut a terme donant vida a un simi mitjançant la captació de moviment. Humanitza al personatge i el dota d'un caràcter únic i irrepetible. War for the Planet of the Apes és un dels millors llargmetratges de l'any i també de la saga dels Simis en general. 


El millor: La història, els personatges, l' estètica estil Apocalypse Now i la seva diversitat de gèneres.
El pitjor: Que sigui l'última de la franquícia. 

Qualificació: 9,5/10

dijous, 6 de juliol de 2017

Cicle Sitges - Crítica: 'En Compañía de Lobos' (1984, Neil Jordan)


The Company of Wolves és un viatge màgic a un món de fantasia ple d'horror i de contes terrorífics protagonitzats per homes-llop que es mengen a les persones que es desvien del camí principal del bosc on transcorre la història. Neil Jordan va realitzar una aposta summament arriscada i complicada que trencava totalment les normes sobre els contes amb final feliç que s'explicaven als nens per donar-los alguna lliçó sobre la vida. Amb The Company of Wolves va adaptar la història de la caputxeta vermella d'una manera fosca i gore i amb una visió diferent per tractar els fets des del punt de vista del cinema de gènere. Demostrant que encara que sigui un subgènere força rebutjat pel gran públic, serveix pel mateix o per més que qualsevol altre. Podent donar-li una volta de truita a una història de fantasia plena de màgia a una pròpia de la sèrie B on els llops devoren tot allò que se'ls hi passa per davant. El modus operandi de narrar la trama com si d'un conte es tractés amb uns personatges paral·lels als del conte en qüestió i la seva estètica, va servir d'inspiració per altres llargmetratges com 'La Princesa Prometida'. The Company of Wolves és un film ple d'horror, mala bava i amb moltes ganes de canviar les tornes amb la fantasia optimista per transformar-la en el pitjor dels malsons dels espectadors. 



El millor: La seva estètica de conte i el treball de maquillatge de sèrie B. 
El pitjor: En alguns moments por resultar confusa. 

Qualificació: 7/10

dimarts, 4 de juliol de 2017

Cicle Sitges - Crítica: 'El Día de la Bestia' (1995, Álex de la Iglesia)


El día de la bestia va significar un punt d'inflexió en el cinema del nostre país, en general, i una gran motivació i referent per a tots els cineastes que volien realitzar llargmetratges de terror i allunyar-se dels curtmetratges per a començar a fer el gran pas a la gran pantalla -com Jaume Balagueró o Paco Plaza-. Sense voler, Álex de la Iglesia va crear el film de terror de culte per excel·lència del panorama nacional i part del cinema europeu, sobretot a Itàlia. 

El día de la bestia narra la història d'un mossèn que ha d'aturar l'arribada de l'apocalipsi el dia de nit bona, és a dir, el dia del naixement de Jesús. Tenint en compte que fins a aquell moment el cinema nacional només oferia drames i comèdies i el gènere de terror es deixava gairebé exclusivament pels curtmetratges, Álex de la Iglesia va trencar tots els esquemes amb aquest argument arriscat i bèstia -mai millor dit- que xocava amb pensament de la societat dels anys 90 i que presentava el cinema de gènere com un cinema brutal, sanguinari i sense cap mena de filtre que plasmava la realitat d'una manera molt exagerada i crua però, al mateix temps, amb un fons realista. El Día de la Bestia és un film dinàmic, fosc i satànic que té un ritme lent que juga amb la capacitat de resistència de l'espectador per fer que sentin que el temps transcorregut ha estat el mateix que el que passen els personatges del film. Protagonitzada per Alex Angulo, Santiago Segura i Armando de Razza, el film és un tren de la bruixa fet exclusivament pels seguidors del fantàstic i, en especial, pels fidels al subgènere dels dimonis i la màgia negra. 



El millor: Els personatges, la idea arriscada del projecte i el trencament de les normes que el director realitza.
El pitjor: Que se la menyspreï i se la tracti com una cinta més de terror. 

Qualificació: 8/10

Crítica: 'Baby Driver' (2017, Edgar Wright)


Baby Driver és d'aquells films que no volen transmetre res, només pretèn fer passar una bona estona a l'espectador amb un espectacle inolbidable d'acció, persecucions a ritme de rock and roll i un romanç juvenil tendre i clàssic que farà que els amors d'estiu floreixin com les flors més maques. Però si hi ha quelcom que diferenciï el film d'Edgar Wright amb la de la resta de cintes d'acció, és el seu bestial muntatge. Wright narra la història al ritme de la música que escolta en Baby (Ansel Elgort), el protagonista, encaixant cada canvi de marxes, cada tiroteig, cada moment dinàmic on ell creu que és el moment que tota la seqüència quedi exactament igual que les notes que sonen al cap del jove actor i, per consegüent, en el nostre. És una història típica que se salva gràcies al seu acurat i estimat tracte visual a l'hora de narrar els fets, recolzant això amb un repartiment impecable encapçalat per un Kevin Spacey molt en la onda de House of Cards, rematat per un Jamie Foxx que sembla interpretar un spin-off del seu personatge a Cómo acabar con tu jefe; Dean Jones. Un film d'estiu imperdible que és de visionat obligatori per a qualsevol amant del cinema. 

El millor: La música, el repartiment, l'acció, les persecuccions i l'impressionant muntatge a l'estil Wes Anderson. 
El pitjor: El seu segon acte és massa extens. 


Qualificació: 8,5/10