dijous, 29 de juny de 2017

Crítica: 'Okja' (2017, Bong Joon Ho)


Okja va ser un dels films que no va deixar a ningú indiferent al Festival de Cannes, a part de per estar produïda per Netflix, platatorma que actualment molts consideren com una aberració del cinema i un virus pel mateix. I resulta que Okja té més de cinema que molts dels films que s'estrenen a la gran pantalla que només pretenen menjar-li el cap a l'espectador amb missatges subliminars. Enganyant-lo durant una estona perquè desconnecti de la cruel i dura realitat per la qual està travessant el món avui dia. El nou film de Bong Joon Ho (Snowpiercer) és tot el contrari. És una petita mostra del maltractament que les grans empreses de carn -i els consumidors, en general- exerceixen sobre els animals. I el director no es talla un pèl en fer-nos-ho passar malament plantejant la construcció del llargmetratge com un in crescendo de la maldat humana, cosa que ja havia fet amb el tractament i separació de classes socials i castes a la ja anomenada Snowpiercer i havia ensenyat al públic quan cruel pot ser com a director amb The Host. Però amb Okja sembla que les dues anteriors només hagin estat un escalfament en comparació d'aquest. 

La cinta es pot traduir com un nou E.T per les noves generacions, pel que respecte a la relació de la protagonista amb l'Okja, amb pinzellades de monstre semigegant mogut de la seva terra que és tractat com una nova meravella a l'estil King Kong. L'únic que aquí el sentiment de proximitat i carisma amb el "monstre" protagonista és major perquè suposadament és una mena de porc gegant amb més aspecte d'hipopòtam que una altra cosa. Òbviament, el que veiem és ficció, però en el fons és el que passa actualment amb tota la industria ramadera i les grans superproduccions d'animals modificats genèticament per poder abastir al màxim número de població possible. 

El plat fort del nou film de Bong Joon Ho, però, resideix en la seva espectacular fotografia compaginada amb el brutal CGI d'Okja que es camufla perfectament en les escenes on hi ha multitud de personatges i acció presents. I això se li suma la tremenda actuació de Jake Gyllenhaal, que demostra un cop més el seu talent com a actor realitzant un paper únic a la seva carrera. 

Okja és una cinta dura i cruel no apta per a estómacs sensibles i menys encara per a aquells que tinguin en gran afecte als animals. Els vegans i vegetarians han trobat el seu llargmetratge ideal per reivindicar tot allò pel que lluiten. Dues hores de metratge que se li queden curtes per tots els sentiments que Bong Joo Ho fa sentir amb tan sols un porc gegant i una nena petita que viu a les muntanyes de Corea. 



El millor: El disseny de Okja, l'actuació de Jake Gyllenhaal i el missatge fosc que envia. 
El pitjor: Que se la menyspreï per ser de Netflix. 

Qualificació: 8,5/10

dimarts, 27 de juny de 2017

Crítica: 'It Comes At Night' (2017, Trey Edward Shults)


It Comes At Night (o Llega de Noche a Espanya) resulta ser una enganyifa per a tots els amants del terror que hi havien posat esperances en què aquest film indie produït i protagonitzat per Joel Edgerton (El Regalo) es convertís en la sorpresa de l'any del gènere i s'unís a les estimades It Follows i The VVitch. El film de Trey Edward Shults utilitza una estètica fosca amb molt poca il·luminació que beu molt de la ja nomenada The VVitch de Robert Eggers -de fet roba un parell d'escenes com la del sopar- i es compagina amb unes dosis de suspens altíssimes pròpies de Cloverfield 10 Lane,  on un grup de personatges estan tancats en un mateix espai força reduït i les confiances entre ells són mínimes. El que dona lloc a situacions incòmodes i de sospita perquè l'espectador pugui entrar en joc i apropar-se de manera més íntima amb el film. 

El drama familiar és el tema que regna durant tot el llargmetratge, deixant algun breu moment pel terror protagonitzat pel típic jumpscare fàcil que justifica de manera molt pobre el fet que el film estigui catalogat com Horror Movie. Només perquè hi apareguin un parell de cops de so, i un personatge maquillat com si fos un zombie de Maggie, Llega de Noche no s'ha de catalogar únicament com a terror. És més aviat un exemple cap a les zones on el cinema de gènere pot mutar i evolucionar.

It Comes At Night resulta ser un estudi moral força profund sobre com sobreviure en un món postapocalíptic i com aquest canvia als personatges per poc que els coneguem, obligant-los a fer coses que mai se'ls haguessin passat pel cap. És aquí on el film demostra que la fi del món no té per què ser com a The Walking Dead on els personatges són tot-terrenys sense gaires sentiments que no els hi tremola el pols per matar mil zombies per episodi i un parell de persones. Trey Edward Shults prefereix deixar el terror en segon plat, latent, per mantenir a l'espectador alerta, i construir en primer pla un drama més aviat predictible i poc original, però que, igual que a The VVitch, abraça el terror i la seva atmosfera, però no la seva fórmula ni el seu modus operandi. 



El millor: Joel Edgerton i l'estètica estil The VVitch. 
El pitjor: Que se l'hagi venut com no és en realitat. 

Qualificació: 6/10



dilluns, 26 de juny de 2017

Cicle Sitges - Crítica: 'El Exorcista' (1973, William Friedkin)


William Friedkin va marcar un abans i un després al cinema de gènere adaptant un suposat fet real a la gran pantalla que obria el camí del cinema de possessions i el tema del Dimoni perquè posteriorment fos explotat fins al límit, imitant aquesta meravellosa obra que Frienkin va regalar al gènere el 1973. Coneguda amb el sobrenom de 'pel·lícula maleïda', El Exorcista no només amaga terror a les escenes de possessió de la protagonista, Linda Blair, sinó que es permet el luxe de construir un drama darrere de tot el tema de Satan on es posa sobre la taula la verdadera existència de Déu i el poder de la fe per enfrontar-se al maligne. El film no només buscava que l'espectador marxés de la sala del cinema amb por a ser posseït per un ens misteriós que mataria a qualsevol que se li apropés, Friedkin estava posant en dubte el poder de l'església per combatre el mal i exposava, a la vegada, l'existència "real" de les possessions demoníaques. 

El Exorcista és la definició exacta de terror. Foscor, tensió -sense jumpscares-, efectes de sèrie B, un treball d'art impecable i una direcció d'actors magistral on seria difícil quedar-se només amb una interpretació perquè tots els personatges estan espectaculars. Si es vol entendre el naixement del cinema de gènere com a tal com el coneixem avui, el film de Friedkin és de visionat obligatori. 


El millor: La direcció, els actors, el tema que tracta i l'atmosfera fosca que va marcar un hite. 
El pitjor: Que s'hagi copiat massa i hagi caigut en l'oblit de molts. 

Qualificació: 8,5/10

diumenge, 25 de juny de 2017

Crítica: 'Free Fire' (2016, Ben Wheatley)


Un home cau a terra per un impacte de bala a l'espatlla, i la veda de foc creuat queda oberta per tots els personatges que campen per escena. Free Fire és justament el que diu el seu títol, no menteix ni busca crear trames de gàngsters complicades ni tampoc fer un llargmetratge estil Martin Scorsese amb una duració de gairebé tres hores on cada petit detall és important per poder seguir la història -encara que ell sigui un dels productors de la cinta-. Ben Wheatley es vesteix de Guy Ritchie i de Quentin Tarantino per idear un film d'acció de màfies ple de traïcions, humor negre i armes, moltes armes. És un film senzill sense aires de grandesa que només vol divertir i entretenir a l'espectador tant com el director i l'equip ho deurien fer mentre el rodaven. Dues bandes de gàngsters fan una trobada per realitzar un intercanvi d'armes, però un acte tan simple es veu tergiversat per un malentès que acaba amb un tiroteig sense fi on pot morir fins hi tot l'apuntador. Free Fire té un repartiment d'escàndol per tractar-se d'una producció allunyada de "l'elit" de films d'acció tipus blockbuster. Brie Larson i Cillian Murphy encapçalant al petit però potent grup d'actors que protagonitzen el metratge. Cada qual millor que l'anterior en un treball de direcció d'actors que sembla no tenir límits. Ofereixen actuacions versemblants, autèntiques, divertides i úniques que fan que, sobretot amb el parell d'actors esmentats i per un Sharlto Copley (El Equipo A) espectacular amb un carisma i un poder capaç de captar tota l'atenció de la càmera i el seu enquadrament. Independentment del que passi al voltant o fora de camp. 

I precisament és aquí on Wheatley es llueix més, amb el moviment de càmera i amb l'encert de storyboard. És evident que hi ha d'haver moltíssims talls en un film d'acció per recrear aquell dinamisme frenètic i donar més moviment a l'escena, però el director també s'atura als petits moments de comèdia i tensió perquè l'espectador pugui gaudir del moment sense traves ni canvis bruscos i ràpids de càmera. Són aquests detalls el que fan que Free Fire sigui impecable i memorable. 

El millor: El final amb Jon Denver de fons a l'estil Blade Runner. 
El pitjor: Que et deixa amb ganes de més. 

Qualificiació: 8/10

divendres, 23 de juny de 2017

Cicle Sitges - Crítica: 'The Evil Dead' (1981, Sam Raimi)


The Evil Dead és un indiscutible film de culte de terror que va arribar al 1981 a mans de Sam Raimi, un jove amb ganes de portar el cinema fantàstic i de terror al seu màxim esplendor. Sortint una mica de la dinàmica dels slasher que tant va dominar el cinema de terror dels 70 i gran part dels 80, Raimi va desviar-se cap al cinema de possessions amb la intenció de demostrar que no només els assassins en sèrie poden fer-nos passar una mala estona. A The Evil Dead es juga molt amb el desconeixement del mal que vol acabar amb els protagonistes. No sabem la forma exacte que té ni tampoc per on sortirà, només podem veure quan maligne és un cop ha posseït a algú. I surten a la llum els seus ulls vermells que coronen una cara blanca i pàl·lida plena de ferides i de sang. Un treball de maquillatge força esmerat per tractar-se d'una sèrie B normal per l'època, però aquí es nota la cura que Raimi va tenir al recrear totes les escenes. Aquí no calen grans diàlegs ni una gran història, Raimi substitueix els diàlegs que pertocarien per omplir els silencis entre els personatges per un compendi de crits i sorolls terrorífics que provoquen malestar i angoixa. La música no és important, ni tampoc els mateixos personatges. L'important és crear una atmosfera fosca i tenebra en un ambient que a priori sembla la típica casa pastoral per relaxar-se envoltat de natura i tranquil·litat. Raimi trenca amb tota aquesta pau per donar pas a un espectacle demoníac sense parangó. Els moviments de càmera són gamberros i tramposos a la par que meravellosos. Òbviament mostren allò que el director vol que veiem, però aprofita això per utilitzar el fora de camp com un aliat vital en els sustos que no tenen res de jumpscare ni cops de so. És terror pur combinat amb el gore més brutal de l'època. A més, va treure a la llum a Bruce Campbell, qui seria a dia d'avui una llegenda del terror i el fantàstic i que protagonitzaria les seqüeles i la sèrie televisiva. 


Qualificació: 7/10




Crítica: 'Wonder Woman' (2017, Patty Jenkins)


Wonder Woman no sembla un film de superherois, ni tal sols s'apropa al seu subgènere, funciona més aviat com un llargmetratge d'aventures clàssic protagonitzat, en aquesta ocasió, per una amazona amb habilitats extraordinàries procedent de la mitologia grega. Patty Jenkins, directora del film, crea la seva Wonder Woman a partir del concepte d'unificació de la humanitat i d'aturar la violència sigui com sigui. Ho fa mitjançant una Gal Gadot brillant, que se'ns dubte es convertirà en una figura femenina a seguir, i que desprèn un carisma inigualable cada vegada que apareix en pantalla sense necessitat de parlar. La seva presencia omple l'escena i dona força al llargmetratge que, ja per si sol, està carregat d'èpica, fantasia i una història que compagina la ficció amb la realitat per intentar apropar-se el màxim possible a la veracitat però sense oblidar que estem dins d'un univers procedent dels còmics. Jenkins ha brindat un dels millors llargmetratges del subgènere de superherois ple de crítica social i de demostració que les superheroïnes, també poden estar al nivell de qualsevol superheroi masculí. Wonder Woman és la cinta que DC necessitava per ressorgir de les seves cendres com l'au fénix, no és que vagi a convertir-se en film de culte ni quelcom semblant. Però entreté, diverteix i compleix la seva funció de típic blockbuster. 


Qualificació: 8/10

dimarts, 20 de juny de 2017

Crítica: 'Colossal' (2016, Nacho Vigalondo)


El millor film de Nacho Vigalondo. Colossal és un llargmetratge de gènere fantàstic que aborda una gran summa de temes socials actuals -com l'alcoholisme, el maltracte de la dona o el feminisme- mitjançant un kaiju eiga protagonitzat per un monstre gegant semblant a Godzilla i un robot de la mateixa mesura que sembla haver-se escapat de Mazinger Z o de Power Rangers. Ambdós són una autèntica barbaritat visualment i salven gran part del llargmetratge amb les seves breus però intenses aparicions que acaben sempre derivant cap a actes de violència oferint uns combats entre monstres magnífics i força divertits de veure i entendre dins del context del film. Anne Hathaway, és l'encarregada d'encapçalar el repartiment de Colossal amb una interpretació per llevar-se el barret, sent capaç de fer salts emocionals amb gran facilitat; tan aviat el seu personatge pot estar vivint una situació trista i de cop passar a una comèdia inesperada que treu inevitablement una rialla entre el públic. Sens dubte, la seva presència canvia completament la manera de veure la pel·lícula, ja que, a part de funcionar de pont per Vigalondo per donar-li el salt al cinema americà i allunyar-se del panorama nacional, Hathaway és de les poques actrius que desprèn un carisma impossible d'esquivar. Fa que et preocupis pel seu personatge i per la seva situació, tingui les característiques que tingui. 

Colossal està plena de metàfores, simbolisme i crítica social que cap altre director fins ara s'havia atrevit a abordar amb monstres gegants que es donen de pals fins a cansar-se. Tots tenim un monstre dins, i a Vigalondo no li tremola el pols a l'hora de mostrar-ho. Ideal pels amants dels kaiju eiga que busquin quelcom diferent en aquest tipus de films. 


Qualificació: 7,5/10

dilluns, 19 de juny de 2017

Crítica: 'Maniac Tales' (2017, D. Castro, E. García, A. Hwidar, K. Mesa i R. Sancho)


Maniac Tales és un film estil Creepshow, Tales of Halloween o com si diversos episodis de Tales from the Crypt o Pesadillas s'haguessin unit per crear un llargmetratge. En aquest cas, cinc directors ens delecten amb cinc històries de terror diferents unides per una trama troncal que serà el detonant que unirà totes les històries narrades que en un principi semblaven que no tenien res a veure entre sí. El film és, sens dubte, digne de delectar per aquells que gaudeixin amb petites dosis d'adrenalina i fantàstic en format de curtmetratge. En conjunt, totes les trames deixen molles de pa que fan que s'hagi d'estar més pendent dels fets per adonar-se de quina és la relació existent entre història i història. Però el problema és que Maniac Tales no aconsegueix que totes les seves subtrames funcionin igual de bé i això deriva cap a una baixada de ritme molt pronunciada que trenca amb tota l'atmosfera creada durant els primers minuts de projecció. És un gran sot que costa de superar fins que arriba el tercer acte i l'inesperat tram final per justificar la gran quantitat de moments paranoics i incoherents al voltant dels personatges "reals" que no formen part de les historietes de terror i dels que sí. És un bon llargmetratge, en general, però peca d'allargar massa algunes històries i de construir tants elements a la vegada per a seguir la història principal. 


Qualificació: 6,5/10

Crítica: 'Herederos de la Bestia' (2016, Diego López, David Pizarro)



Herederos de la Bestia és un documental necessari per entendre l'important que va ser l'obra El día de la Bestia d'Àlex de la Iglesia en el cinema nacional. Dirigit per Diego López i David Pizarro, el documental recull un conjunt de xerrades amb els diversos protagonistes del film, com Santiago Segura, Armando de Razza o Terele Pávez, que donen el seu punt de vista del llargmetratge i expliquen mil i una anècdotes que varen viure durant el rodatge. Però el documental no només es queda amb els actors, sinó que també compta amb els comentaris del director, ja anomenat, i del guionista, Jorge Guerricaechevarria. Que a més de sumar-se al carro dels seus companys actors explicant vivències úniques a Madrid rodant a cinc graus sota zero, detallen processos de producció, guió i direcció que molts es desconeixien fins ara i que són realment útils per a aquells que vulguin començar a realitzar cinema fantàstic i es vegin sense gaires ànims de tirar projectes endavant. I finalment complementa la visió del film des de la banda dels crítics per explicar l'impacte que va tenir la pel·lícula en l'Espanya d'aquells anys i l'opinió d'altres directors de cinema que van fer el salt als llargmetratges, com Jaume Balagueró o Paco Plaza, gràcies a El día de la Bestia. De la Iglesia va marcar un abans i un després en la manera de fer cinema a Espanya i va obrir un nou camí al cinema de gènere que en aquells anys estava en vies d'extinció. Herederos de la Bestia és de visionat obligatori per a tots els seguidors del gènere, del fantàstic i del cinema nacional. Després de veure el documental, és inevitable no revisionar El día de la Bestia i veure-la amb uns altres ulls.


Qualificació: 9/10

diumenge, 18 de juny de 2017

Crítica: 'Noctem' (2016, Marcos Cabota)


Noctem és un dels millors films projectats durant la tercera edició del Sant Cugat Fantàstic. Un found footage típic i ple de tòpics sobre el subgènere però que, encara i així, aconsegueix funcionar de meravella i fer passar realment por a l'espectador durant la seva hora i mitja de duració. La qual passa com si fossin cinc minuts gràcies al ritme quasi perfecte i al bon estudi dels tempos que realitza el director, Marcos Cabota, sobre el gènere. Utilitzant a estrelles de la televisió reals, i mantenint els seus mateixos noms, la trama aconsegueix guanyar realitat gràcies al fet que no hi ha personatges a representar i els diàlegs, tant el vocabulari com en fluïdesa, són dels més naturals que un llargmetratge pugui oferir. Els actors Adrián Lastra, Esteban Piñeiro i Álex González han de fer d'ells mateixos en una història que parla sobre les ànimes que ha de consumir un dimoni concret de la bíblia, Araquiel, que té un aspecte molt similar al de La Momia de Brendan Fraser i que a estones falla una mica en l'àmbit dels efectes digitals, però res greu que molesti greument la vista. Bevent d'altres films com The Blair Witch Project, Blair Witch i amb grans quantitats de Paranormal Activity i alguna petita pinzellada de The Bye Bye Man, Cabota aconsegueix aventurar-nos a un túnel del terror seguint el recorregut sobre un tren de la bruixa que no s'atura i que va in crescendo a mesura que arribem al seu tercer acte, que és força predictible a causa del desgast del subgènere però que igualment resulta atractiu. És el tercer found footage present al festival, però ni tan sols això ha aconseguit que Noctem no aconsegueixi destacar sobre la resta. 


Qualificació: 8/10

Crítica: 'Mara i el Senyor del Foc' (2015, Tommy Krappweis)


Mara i el senyor del foc malgasta el tema de la mitologia nòrdica que tracta amb un guió pèssim que fins hi tot podria arribar a avorrir als seus propis creadors. Una cinta de fantasia que narra les aventures de la Mara, una jove que pateix assetjament escolar i que recentment ha començat a tenir visions sobre Loki, el Déu nòrdic, que pretén invocar el Ragnarok per acabar amb tot el món. Junt amb el seu professor d'història, interpretat per un Jan Josef Liefers bestial que resulta ser el millor i l'únic salvable del metratge, haurà d'aturar-lo. Bé, deixant de banda que el film és una bona font de coneixement sobre cultura nòrdica que mitjançant la fantasia representa i ensenya diferents mites i històries dels Déus Thor i Loki i de criatures com el drac d'aigua o l'heroi Siegfried, està realitzat per fer la competència als superherois de Marvel o als Transformers de Michael Bay. I lamentablement, està a anys llum de ni tals arribar-li a la sola de la sabata a alguna de les dues franquícies, per molt boges o incoherents que arriben a ser a vegades. El seu pobre CGI i l'escàs treball d'art pel que respecte a les recreacions dels mites i vestuari dels Déus i personatges nòrdics resulta semblar una broma de mal gust feta ràpid i correns per intentar crear un subproducte tipus blockbuster de marca alemanya. 


Qualificació: 5/10

Crítica: 'Monster Hunt' (2016, Raman Hui)


Monster Hunt va ser un dels llargmetratges que millor va definir el gènere fantàstic al Festival Sant Cugat. De realització xinesa, el film és un conjunt d'aventures entre humans i monstres al més pur estil tradicional amb grans combats, efectes i unes coreografies espectaculars que tot plegat descriu perfectament el concepte de fantasia envers el món del cinema i la connexió màgica que sempre ha existit entre home i bèstia mitològica al llarg de la història. Impressionant per com llueix visualment però impossible d'agafar per cap banda pel que fa a l'argument i la seva duració. Monster Hunt comença amb un ritme molt frenètic que a poc a poc va decaient a causa que es perd amb subtrames i farceixo de guió innecessari que allarga massa els minuts en el seu segon acte, sobretot en els números musicals que apareixen per sorpresa. Un pal que resulta ser mortal pels neòfits en aquesta mena de gènere i un fracàs pels que havien connectat amb els personatges. Film que, per cert, poden gaudir grans i petits indiferentment de l'edat. 


Qualificació: 5,5/10



dissabte, 17 de juny de 2017

Crítica: 'Prevenge' (2016, Alice Lowe)


Prevenge va ser una de les preestrenes que el Sant Cugat Fantàstic va oferir en el seu segon dia de projeccions. Dirigida i protagonitzada per Alice Lowe, Prevenge és un exercici d'homenatge cap a la famosa cinta de Polanski, La Semilla del Diablo (o Rosemary's Baby) on una mare embarassada es converteix en una serial killer a les ordres de la criatura que té a l'interior que l'obliga a matar per ella per calmar la seva ànsia. Però per molt que sembli surrealista i impossible d'imaginar, Lowe es cura en salut i crea una segona lectura del film per justificar els assassinats que la protagonista realitza. Provocats pel sentiment de pèrdua del seu estimat a qui mai tornarà a veure i ara serà mare soltera de per vida. Aquesta situació porta a altres camins, com al carpe diem, i al tema tan delicat que corre pel món des de sempre sobre si les dones embarassades, solteres i no solteres, poden treballar o no pel compromís professional i dedicació que tindran amb l'empresa que les contracti. Sense dir paraula, Lowe se'n surt airosament d'aquests debats mitjançant el fantàstic i amb un gore que deixa molt que desitjar però que no es talla en mostrar la crueltat que neix de les entranyes de la mare protagonista. Plagada d'humor negre i de gags breus, l'absurd es compagina amb la violència en aquesta modernització del film que Polanski va portar a 1968. Materialitzant el mal que ell va plantejar com a fictici. 


Qualificació: 6,5/10

Crítica: 'The Love Witch' (2016, Anna Biller)


Anna Biller, molt astutament, atorga a la seva The Love Witch una estètica i un look similar al dels llargmetratges de la Hammer dels anys 60, classificant-la automàticament d'original entre tot el mare magnum de films de terror de la nostra dècada que tenen un ambient fosc i tenebra, per normal general, i que busquen el jumpscare fàcil per justificar que l'espectador està veint una cinta de terror. The Love Witch reviu el concepte modern de bruixa seductora on la màgia, la sang i l'erostime seran els plats principals que oferirà la trama. Amb una duració un xic excessiva, dues hores ben completes, però bastant convincents pel que ha d'explicar i per la manera com ho fa. Només per com llueix visualament ja es mereix un fortíssim reconeixement, i si a més se li suma que uneix històries clàssiques folkores de bruixes amb la (suposada) realitat, Biller brinda un dels millors llargmetratges vintage de l'any amb una actuació de Samantha Robinson brillant i salvatge. A més de tractar de fons l'interminable batalla de gèneres sobre el sexe i les possibilitats de cadascú dins de la societat amb gran encert i sense tabús. 


Qualificació: 8/10

Crítica: 'El caso de Hana y Alice' (2015, Sunki Iwai)


El caso de Hana y Alice, un anime per a tots els públics amb una animació força diferent i original que permet destacar-la fàcilment de la resta de les seves companyies de gènere per la seva manera fantasiosa de recrear la realitat amb tocs i perfils reals que pretenen plasmar com funcionen i quant importants són les relacions d'amistat amb les persones. Banyant aquesta idea d'amistat amb el concepte del pas del temps, Sunki Iwat, el director, fa veure que el pas del temps no s'atura per ningú i que s'ha de gaudir el moment tant com es pugui. El film, per poder mostrar tot això en forma de missatge i subtext, crea una trama principal plena de misteri i mitologia japonesa on tant la Hana com l'Alice hauran d'unir les seves forces per esbrinar si un antic company d'institut és viu o mort. La comèdia serà la que regnarà durant tot el llargmetratge encara que hi hauran certes pinzellades de drama que faran que junt amb una potent banda sonora, El caso de Hana y Alice no passi gens desapercebuda entre els fanàtics del fantàstic. Film que no reinventa res, no aporta res nou al seu gènere, però que fa passar una estona divertida i entretinguda amb algun pla d'animació molt ben aconseguit. 


Qualificació: 6,5/10

Crítica: 'El Ataúd de Cristal' (2016, Haritz Zubillanga)


La òpera prima de Haritz Zubillanga va resultar ser de les millors projeccions del Sant Cugat Fantàstic. Un llargmetratge que no es complica la vida en realitzar trames enrevessades ni amb multitud de personatges però sí que respecta les bases del cinema de gènere per establir un diàleg ferm amb l'espectador, tancant-lo a una limusina amb una il·luminació semblant a la de Suspiria de Dario Argento, encara que en aquest cas són llums de neó, i asfixiant-lo una breu però intensa duració d'una hora i quart.  La cinta només compta amb tres personatges físics i un més del que només sabem la seva existència per una breu trucada de telèfon, de manera que no hi ha possibilitat d'esquivar les situacions molestes o gores amb la carta de les trames alternes que es formen al voltant de la protagonista, perquè són inexistents. Zubillanga aplica de forma quasi perfecte el suspens propi de Hitchcok combinat amb el terror psicològic actual que juga a tenir-li por a allò que no es coneix. Acabant de rematar l'espectacle macabre amb un plot twist fantàstic amb un final un pèl predictible però a la vegada impossible d'imaginar-se per la qualitat de maquillatge aplicada.  


Qualificació: 7/10

divendres, 16 de juny de 2017

Crítica: 'Therapy' (2016, Nathan Ambrosioni)


Therapy resulta ser un llargmetratge de terror que perd el nord a causa de l'ambició del director, Nathan Ambrosioni, que alterna dues trames que aparentment semblen paral·leles mitjançant el found footage i el cinema convencional. Amb el primer, el film ens incorpora a un macabre joc protagonitzat per un llunàtic amb una careta semblant a la de Michael Myers que destral en mà aniquilarà a tot aquell que se lo creui per davant. Les parts de metratge trobat semblen petits extractes d'altres films com Creep, Encuentros Paranormales, Blair Witch o La Horca, on l'argument és gairebé inexistent i confús i l'únic que aconsegueix és mostrar-se com una mena de collage. Com si cada seqüència que compon el found footage fos un curtmetratge que pogués funcionar de forma independent. Cosa que no li serveix de gaire profit al film en general. Les parts de cinema convencional són, bàsicament, un grup de policies treballant per resoldre un cas a l'estil CSI. 

Therapy té moments realment esgarrifosos i terrorífics on és difícil mantenir la compostura i la tranquil·litat, però no acaba de funcionar per culpa del confús argument que s'intenta explicar de forma bastant forçada i que queda en segon pla per posar en primer tants jumpscares com siguin possibles. Un tren de la bruixa mancat de sentit. 



Qualificació: 5,5/10

Crítica: 'Verano Rojo' (2017, Carles Jofre)



Verano Rojo, un slasher mediterrani que acaba sent un homenatge cap a l'obra de Tobe Hooper, La Matanza de Texas, amb pinzellades de Wolf Creek pel que respecta a les motivacions de la família mallorquina que farà que les vacances de quatre joves siguin el seu pitjor malson, torturant-los i matant-los un a un fins que no en quedi cap. Dirigida per Carles Jofre, Verano Rojo resulta ser molt atractiva per moments i realment difícil de seguir en altres. Al tractar-se d'un slasher i de gairebé una còpia de l'argument de La Matanza de Texas, el film resulta ser predictible i fàcil de seguir, però el problema arriba quan el ritme del metratge decau per moments i no aconsegueix aixecar el cap. Allargant quantitat de seqüències sense motiu que bé podrien haver-se resumit més i el film hauria quedat igual quant a argument i molt millor visualment. Ara bé, pel que respecta a l'originalitat de la motivació de l'assassí resulta summament atractiva, divertida i original. Sembla que el cuiner macabre del videojoc Little Nightmares s'escapi de la pantalla petita per arribar al cinema amb una careta de porc per realizar les millors sobrassades de Mallorca. Pel que respecta als efectes, l'equip treu el màxim profit al seu llargmetratge low cost i ofereix uns efectes estil sèrie B que funcionen de meravella i resulten inclús atractius pels seguidors del slasher pur dels 70 i 80.


Qualificació: 6/10

dimecres, 14 de juny de 2017

Crítica: 'Frankenstein' (1931, James Whale)


El primer Frankenstein va arribar quan el cinema com a tal encara estava naixent i donava les seves primeres passes en el món sonor, encara que no en el del color. James Whale va dirigir aquest magnífic llargmetratge d'Universal Pictures que donava la benvinguda al seu monsterverse a un dels seus personatges més importants: el monstre de Frankenstein. Boris Karloff va ser l'encarregat de donar vida a aquest ésser estrany que resultava ser la combinació de diferents parts de cadàvers rematat amb un cervell "anormal" que va ser el causant que va provocar l'agressivitat del monstre. Era la primera vegada que es jugava a ser Déu en el món del cinema, i tenint en compte que el cinema encara rondava per la seva etapa primitiva, el concepte de creació va prendre tot el sentit amb el film de Whale. Recordada sobretot pels meravellosos moments terrorífics que Karloff va protagonitzar i per la seva breu duració que obligava al director a anar per feina i mostrar només el que era essencial.


Qualificació: 9/10

Crítica: 'Proyecto Lázaro' (Mateo Gil, 2016)


Mateo Gil, guionista habitual d'Amenábar, es posa en aquesta ocasió darrere les càmeres per dirigir Proyecto Lázaro. Un film de ciència-ficció que parla sobre la resurrecció del ésser humà que comença perfectament bé i que a mesura que avancen els minuts es va convertint més i més en aquell film oblidat i odiat -molt injustament- de Jim Carrey ¡Olvídate de mí! però a la inversa. La premissa que Gil planteja a l'inici és una modelació de l'obra de Marie Shelley sobre el monstre de Frankenstein i la seva composició a base d'altres parts de cossos i, en aquest cas, màquines que fan que juntes la vida s'obri camí i funcioni. El joc de ser Déu no és res nou en l'univers de la sci-fi ni tampoc en el del cinema en general, però Gil combina aquesta creació de la vida amb l'amor etern cap a una persona. Aportant un missatge profund al seu discurs cinematogràfic per a totes les persones que gaudeixin algun cop del film: que els records de l'home mai podran ser esborrats ni oblidats per ell per molt que canviï el seu cos o per molts anys que passin. El problema arriba quan el llargmetratge passa massa estona en el cinema romàntic i deixa de banda aquella ciència-ficció que ha permès que l'argument pugui funcionar i ser viable. És evident que té un significat maco i que és quelcom pel que qualsevol persona ha passat, però el ritme decau en picat quan l'estimat Frankenstein del film només fa que recordar repetides vegades el mateix. L'argument i la història són senzilles i es podria haver reduït força metratge i la pel·lícula seguiria dient el mateix. 


Qualificació: 5,5/10


'Twin Peaks' (3X01) - El retorn de David Lynch i Mark Frost


25 anys han passat des de que Laura Palmer va acomiadar la sèrie més revolucionaria que ha parit mai el món de les sèries de televisió. Els espectadors dels 90, després de tants anys, encara seguien donant-li voltes a molts temes que David Lynch i Mark Frost van deixar oberts per, esperem, tancar en aquesta tercera temporada que arriba amb molta força i plena de cares noves i d'altres de conegudes. Portant un Matthew Lillard espectacular i a un Kyle Maclachlan com no l'havíem vist abans. Misteriós, gamberro i amb un toc terrorífic que resulta summament atractiu. El retorn de Twin Peaks situa l'acció de la trama a l'època actual, on al poble més estrany de tots ha ocorregut un altre assassinat que torna a plantejar la pregunta de qui és l'autor de tal acte tan cruel. 

Es nota que la sèrie està realitzada i ambientada en aquesta dècada, ja que visualment resulta ser molt més atractiva que les seves dues temporades predecessores. Sobretot en l'ús de colors que Lynch empra en cada seqüència fent que funcionin independentment l'una de l'altre com si d'obres pictòriques es tractés. No és que abans Lynch descuidés els seus plans, cosa que mai ha fet ni farà, però aquesta tercera temporada té un encant que la diferencia molt de les altres dues i del film Fuego camina conmigo

És un retorn ple de silencis, de pocs diàlegs i, com sempre, de poc enteniment del què Lynch està realment coent darrere de tantes incògnites que ja estan llençades a l'aire. Ara bé, sí que el director no ha perdut el temps amb sotileses a l'hora de presentar el cadàver que obra la veda de la tercera temporada. Aquest cop va més per feina i més bèstia amb un estil semblant al de David Fincher a Seven i s'ha deixat de ximpleries i elegàncies amb les que va presentar el cos mort de la Laura Palmer. Acompanyant això amb un parell d'escenes realment gores i brutals que deixen clar que aquest retorn a Twin Peaks no serà gens semblant a les entregues passades en el que a "discreció" es refereix en el tema de la sang i els assassinats. No hi ha res evident en el primer episodi, però aquest retorn està al mateix nivell que les dues primeres temporades. Un inici potent, únic i, sobretot, nostàlgic que segur que complaurà a aquells que tenien por que la sèrie no tingués la mateixa essència. 


Qualificació: 9,5/10

dimarts, 13 de juny de 2017

Crítica: 'Pieles' (2017, Eduardo Casanova)


Eduardo Casanova debuta a la direcció amb Pieles, un film dur, cruel, explícit i sincer que resulta ser una crítica a la societat que regna avui dia obsessionada per l'aparença física que rebutja i es riu d'aquells que els seus components consideren que no són normals o semblants a ells. Ja només per la premissa del film, Casanova s'emporta un punt a favor. Sobretot per atrevir-se a tocar un tema social tan arriscat en el seu primer llargmetratge i per fer-ho sense vergonya ni tabús per mostrar la crueltat i la malícia que corre pels carrers dia sí i dia també. Seguint les passes del seu curtmetratge Eat my shit, Pieles explica quatre històries parel·leles de gent amb malformacions que finalment es veuran connectades per causes inexplicables del destí. Com si Freaks (1932) i Magnolia (1999) es veiessin fusionades sota una estètica de color rosa rematada per decorats d'unicorns i sirenes. De fet, a vegades sembla que la sala vermella de Twin Peaks amb el nan s'hagin convertit aquí en una sala rosa on la fantasia i l'horror es donen la mà. Amb això, el debut d'aquest jove director apadrinat per Álex de la Iglesia demostra que té un gran futur per davant en el món del cinema. Pieles no és apta per a aquells que tinguin l'estómac sensible, ja que per moments frega un gore subtil i burguès que no està ple de sang i budells però sí d'escatologia. I com a punt final, destacar que a Pieles no hi ha lloc per males interpretacions ni per sobreactuacions, pel que tot el repartiment, des de Anna María Polvorosa -que recorda a Arseface de Preacher- a Macarena Gómez, passant per un Secun de la Rosa espectacular, treballen de forma molt diferent i especial a com els haviem vist a altres films. 


El millor: El treball de maquillatge i les interpretacions, en general, dels actors. 
El pitjor: Li falta metratge i una mica més d'argument. 


Qualificació: 7,5/10

diumenge, 11 de juny de 2017

Crítica: 'The Mummy' (2017, Alex Kurtzman)




The Mummy de Tom Cruise ha arribat per fi per obrir el Dark Universe d'Universal Pictures que ve carregat de monstres i Déus de tota mena per tornar a portar cinema fantàstic impecable. Alex Kurtzman, director del llargmetratge, ha firmat una nova versió de La Mòmia que s'allunya molt dels prototips del cinema de la Hammer i que queda molt lluny del film d'aventures de Fraser, però sí que funciona de meravella com a cinta d'acció per simple entreteniment. Està plena d'escenes de verdadera sèrie B, com la resurrecció de la mòmia o el caos que s'estén per Londres quan els súbdits Ahmanet es lleven per servir de nou a la seva mestressa. Manté la mateixa estructura argumental que la ja anomenada mòmia de Fraser -ergo, amb pinzellades de Karloff-, sobretot en la quantitat de dosis de comèdia que Cruise intenta aplicar de forma una mica fallida per falta de carisma i empatia amb l'espectador, però que tampoc acaben de fer nosa perquè s'ajusta a les fórmules de cinema d'acció actuals on l'únic que importa perquè un llargmetratge funcioni són escenes espectaculars amb quantitats altíssimes de CGI i un parell d'actors decents per fer passar l'estona. I The Mummy compte amb un Russell Crowe com a Jekyll i amb una Sofia Boutella com a Ahmanet brillants. Ambdós fan que la cinta funcioni i avanci a passes gegants. Potser, la versió de la mòmia de Kurtzman no és terrorífica com molts volien, però té certs tocs d'aquelles horror movies dels 40 en els moments necessaris i oportuns.


Qualificació: 6/10

divendres, 9 de juny de 2017

Crítica: 'La casa de las sombras del pasado' (1983, Pete Walker)


La casa de las sombras és d'aquells films prescindibles que la majoria no veurien ni encara que els paguessin, però de fet és un llargmetratge gairebé obligatori per entendre com funcionava el cinema de terror clàssic de la Hammer en els anys 40. D'aquelles pel·lícules que no mostren a l'assassí en qüestió perquè cada espectador faci volar la seva imaginació i la por el vagi consumint a poc a poc en veure les esgarrifoses i brutals morts dels individus que protagonitzen el metratge. És converteix en una mena de Cluedo pels espectadors i en un malson pels personatges, amb un gir final de guió que trenca tots els esquemes presentats i fa que la cinta es vegi de manera diferent. Però igual de bé. Pete Walker s'allunya del modus operandi del cinema dels 80 per crear terror pur amb Vincent Price, Christopher Lee i Peter Cushing com a intèrprets principals. 

Qualificació: 7,5/10

Crítica: '30 Días de Oscuridad' (2007, David Slade)


Un dels millors films de vampirs i terror de la dècada passada. Basada en un còmic, la història és la típica postapocalíptica amb monstres que intenten devorar als pocs humans que viuen en un poblat deixat de la mà de Déu. David Slade, director del llargmetratge, combina l'ambient claustrofòbic, angoixant i fred de les cases de la zona amb l'aspecte típic de Nosferatu dels vampirs protagonistes, que resulten ser dels més terrorífics i bèsties que s'han presentat mai. Tot i que és cert que a hores d'ara poc més pot mostrar un film gore que no s'hagi vist abans, però el muntatge dinàmic i frenètic amb el que Slade construeix la trama fa que el film es converteixi en un espectacle digne de sèrie B on en Josh Harnett haurà d'obrir-se pas cap a la llibertat destral en mà. A més de regalar-nos una de les millors interpretacions de la seva carrera.


Qualificació: 8,5/10

dijous, 8 de juny de 2017

Crítica: 'El Sudario de la Momia' (1967, John Gilling)


Ni de les millors ni de les pitjors adaptacions del mite de la mòmia que la mateixa Hammer va crear a 1932 dirigida per Karl Freund amb Boris Karloff com a monstre mil·lenari obsessionat per matar a aquells que varen entrar a la seva tomba. L'argument de El Sudario de la Momia segueix les mateixes passes que les seves predecessores, servint aquí com a remake o spin-off de la versió de Terence Fisher. En aquesta ocasió, el film està dirigit per John Gilling, el qual pretén donar el seu toc a la història de la mòmia amb gran encert, i compte amb actors com André Morell o John Phillips que realitzen interpretacions força planes i amb manca de força per empatitzar. Els efectes són correctes i gaudibles tenint present que el llargmetratge es va realitzar a finals dels 60. De fet, aconsegueix en moments concrets, tot i saber que la criatura està present i farà de les seves, crear terror i espant en veure que és imparable i que sap exactament en tot moment on es troben els personatges a qui vol aniquilar. Així, un per un va acabant amb ells. 

Qualificació: 6/10

dimarts, 6 de juny de 2017

'Fear the Walking Dead' (3X01) - La germana petita de TWD


Un altre any més, Fear the Walking Dead torna a les pantalles petites després que la seva germana gran, The Walking Dead, abaixi el teló fins a l'Octubre vinent. La veritat és que superar el potentíssim inici de la sisena temporada de TWD era difícil, ja que va ser un dels episodis més violents i esperats, pel famós cliffhanger de Negan, de la sèrie. Però FearTWD no s'ha acollonit ni s'ha fet enrere i ha portat un inici de temporada brutal, gore i amb moltíssimes referències al cinema de George A. Romero.

En un principi, aquesta sèrie va ser plantejada per servir de contrapunt a TWD i tractar l'apocalipsi d'una manera més íntima centrant-se en els problemes familiars arran del caos que l'infecció zombi va provocar. Aquell objectiu va quedar lluny amb la segona meitat de la temporada passada quan el grup es va fragmentar i la supervivència va ser l'element regnant de la sèrie. En aquest sentit, FearTWD superava amb moltes coses a TWD, però mai arrivaba a aquell punt de gore i violència que l'altre oferia. Fins que ha arribat la tercera temporada per demostrar que aquesta també pot ser igual, o més, bèstia que la seva germana gran.

El primer episodi es deixa de presentacions, de ximpleries i de posar en context a l'espectador per anar directament al que interessa: l'aniquilació de zombis. L'episodi està ple d'idees de la filmografia de Romero, començant per la base militar i seguint per la lluita de Travis contra els caminants en un pou com si d'un gladiador es tractés. De fet, és un episodi que comparteix modus operandi amb el final del film El Día de los Muertos Vivientes, on els militars i supervivents han de fugir de la base per culpa d'una bretxa en el sistema de seguretat i per problemes amb els experiments que realitzen sota la base. És, potser, el millor episodi que la sèrie ha portat des que Fear the Walking Dead va néixer a mans de Robert Kirkman.

Els personatges segueixen amb la mateixa dinàmica, ara sembla que per fi junts. Sense comptar amb els que encara no han aparescut, com Victor Strand o la Ofelia. Però no trigaran gaire a aparèixer en escena per mostrar com de malament ho han passat sobrevisquin durant tot aquest temps. Hi ha moltes incògnites a l'aire encara, com arriben a la base, si Chris realment és mort, si a l'hotel tot va bé, etc.

Fear the Walking Dead ha iniciat la seva tercera temporada de la millor manera possible. Esperem que els propers episodis continuïn el ritme frenètic i gore amb el qual ha començat.