diumenge, 28 de maig de 2017

'Alien: Covenant' - A mig camí entre 'Prometheus' i 'El Octavo Pasajero'


Igual que va fer Prometheus en el seu moment, Alien: Covenant ha separat a la crítica i als amants i seguidors de les saga Alien una altra vegada. Està clar que El Octavo Pasajero que Ridley Scott va realitzar el 1979 va ser una autèntica obra mestre i una de les pel·lícules que més còpies i seqüeles ha rebut al llarg dels anys -igual que Star Wars si ens referim a termes de ciència-ficció-. Aquella meravella de film no tornarà mai, ni tampoc ho hauria de fer perquè, si fos així, la cinta perdria tot el seu encant. És única i irrepetible. I els films que ha inspirat tot i que tenien molt encant i han sigut verdaders regals pels amants del terror i de la ciència-ficció, no han tingut la força que el film de Scott va demostrar anys enrere.

Després de quatre seqüeles, dirigides cada qual per directors que avui dia són exemplars dins del fantàstic, Ridley Scott va decidir reprendre la història que envoltada el misteri del sorgiment del xenomorfo que tants malsons i dolors de pit i abdomen va causar a la Sigourney Weaver. Prometheus va ser la primera a iniciar el suposat origen d'Alien el 2012. La qual va rebre certes crítiques negatives molt injustes pel film que és en sí. Potser com a cinta de terror es queda curta, és cert, però si parlem de ciència-ficció, Prometheus és una de les millors pel·lícules que aquesta dècada ha portat.

Altres crítiques s'enfocaven en les seves suposades errades de guió pel fet de mostrar -o intentar mostrar- la figura dels enginyers. A l'estimada i ja anomenada, El Octavo Pasajero, la figura dels enginyers ja apareixia al cap de vint minuts de metratge. Un gegant amb el pit rebentat del qual es desconeixia l'origen i la procedencia. L'únic que importava en aquell moment era qui podia haver matat a aquell gegant. Quin ésser podria ser capaç de matar a una cosa tan gran en comparació de l'home. Doncs pel que sembla, aquella estranya figura (imatge d'abaix) no va aixecar tanta diversitat d'opinions perquè, pocs minuts després, en facehugger ja feia acte de presència i començava el veritable espectacle de terror. Fent que l'espectador s'oblidés per complet d'aquell extraterrestre gegant que tanta sorpresa va causar als actors del llargmetratge durant el rodatge del film.


Bé, doncs Prometheus va ser un regal per aquells que encara rumiaven amb la identitat del gegant. L'origen d'alien no es podia explicar només en un únic film, pel que Scott va crear la seqüela de la preqüela; Alien Covenant. Un film que fusiona l'essència mateixa de Prometheus amb la de El Octavo Pasajero. Té les dosis justes i necessàries de terror per compaginar-se de meravella amb la ciència-ficció pròpia de Prometheus. Per ara, és una futura trilogia que evoluciona de manera espectacular, apropant-se cada cop més al terror absolut a l'espai, que esperem que sigui el ritme i to principal de la pròxima entrega. 

Covenant té un guió amb els artificis més clàssics, sí, com la del bessó malvat amb la doble interpretació de Michael Fassbender, però ofereix un origen d'alien més que digne i esgarrifós. Els neomorfos i xenomorfos prenen tot el protagonisme que no van tenir a Prometheus per brindar una actuació plena d'acció i gore de sèrie B típica dels vuitanta. A més de respondre i deixar més clar, que no del tot, l'origen dels enginyers que va mostrar per primera vegada al 1979. Mata dos ocells d'un tret, en altres paraules. 

Protagonitzada per uns personatges amb una evolució plana i no gaire desenvolupada, però, què importa? Ja sabem que les tripulacions d'aquestes naus no acostumen a ser els més llestos del món i és que, si ho fossin, l'alien no tindria res a fer i per tant no hi hauria pel·lícula. S'ha de tenir en compte el factor ficció en aquests llargmetratges. En curt, Alien Covenant és una de les millors entregues de la saga Alien, probablement la tercera en la llista. Quedant en tercera posició, darrere de Aliens El Regreso i El Octavo Pasajero






dimecres, 24 de maig de 2017

'Piratas del Caribe: La Venganza de Salazar' - Millor que la quarta entrega, pitjor que la trilogia original


Recentment s'ha estrenat la cinquena pel·lícula de la franquícia Piratas del Caribe, la qual va començar el 2003 amb La Maldición de la Perla Negra de la mà de Gore Verbinski (Rango, El Llanero Solitario, La Cura del Bienestar) el qual també va ser responsable de les dues següents cintes de la saga. En un principi, Piratas del Caribe va ser plantejada com un únic film, però el seu èxit en taquilla va impulsar als productors i altres membres de l'equip encarregat del llargmetratge a realitzar dues entregues més per compondre una trilogia on tot quedaria perfectament lligat i, suposadament, sense intenció de complementar-la amb possibles seqüeles. Allò va finalitzar el 2007 amb En el Fin del Mundo. 

El 2011 la saga va tornar amb En Mareas Misteriosas però amb una sorpresa; Verbinski ja no estava darrere les càmeres a la direcció. Punt que va jugar molt en contra del film ja que la manera de narrar la història no era la mateixa i ni tan sols s'apropava a l'epicitat amb la que Verbinski orquestrava als seus estimats pirates del carib. Ni el repartiment nou que comptava amb Penélope Cruz i Ian McShane van ser suficients per intentar reiniciar una saga que ja havia conquerit al públic amant del fantàstic i del cinema de pirates. Després del seu estrepitós fracàs, la idea de tornar a veure un altre cop Piratas del Caribe a la gran pantalla quedava molt lluny, però un parell de directors,  Joachim Rønning i Espen Sandbergs'han atrevit a tornar a omplir les sales amb aquesta saga rebenta-taquilles.

Piratas del Caribe: La Venganza de Salazar -títol horrible si es té en compte que l'original és 'Dead Men Tell no Tales- sí que torna a aquells orígens de la saga on l'únic que es volia era explicar un conte de pirates que saquegen, beuen ron i peguen trets a tavernes allunyades de la civilització. Però el problema torna a ser el mateix; Verbinski no està present en la direcció. Ell va ser qui va donar l'essència a la saga i qui va enamorar-nos amb els personatges de Jack Sparrow, Will Turner, Elisabeth Swan i Héctor Barbossa, els quals també estan presents en aquesta cinquena part però semblen perduts en els seus papers. Com si haguessin perdut el record del què eren aquells personatges ficticis i ja no hi hagués ni rastre de la generació (entre la qual m'incloc) que van marcar. L'únic, per sorpresa de molts, que salva el tema dels personatges és Javier Bardem interpretant al Capità Salazar. El millor dolent, després de Barbossa a la primera pel·lícula, que la saga ha oferit. Terrorífic i amb un carisme espectacular. Cada vegada que apareix en pantalla es guanya tota l'atenció de l'espectador, una atenció que ni tan sols en Johnny Depp aconsegueix arrevatar-li a  l'actor espanyol.

El que demostra que Depp hauria d'haver deixat de ser Sparrow quan va acabar la trilogia original, perquè s'hauria marcat una actuació espectacular durant tres entregues consecutives. Una retirada a temps també pot ser una victòria, cosa que Piratas del Caribe no acaba d'entendre ni sembla que vagi a entendre mai, tret que Dead Men Tell no Tales dona peu per pròximes entregues que, sens dubte, tornaran a omplir les sales i l'equip es lucrarà tant com pugui d'aquestes fallides seqüeles que només fan sinó demostrar quan poderosa va ser la trilogia de Verbinski. I amb això no vull dir que l'última entrega sigui dolenta, però no és, ni serà, tan bona com les altres. Conté grans dosis de fantàstic (cosa que s'agraeix) i un nou enemic de Sparrow increïble, però el seu abusiu CGI i la pobre actuació de Depp fan que es faci força avorrida a moments (de fet tots els moments en els quals no apareixen Bardem o la seva tripulació de morts o els seus taurons zombi).

La saga de Piratas del Caribe sembla estar condemnada com la tripulació original de la Perla Negra.