dimarts, 7 de novembre de 2017

Crítica: 'Jigsaw' (2017, Michael Spierig, Peter Spierig)


Vuitenes parts mai van ser bones

Si segones parts mai van ser bones, de vuitenes potser ni en parlem. Jigsaw és un intent de ressuscitar una franquícia que va tenir prou èxit en la primera dècada del segle XXI però que, com moltes altres sagues del gènere, va esgotar la seva fórmula composta, en aquest cas, del thriller policíac combinat amb un torture porn força explícit i macabre tenint en compte que els films s’estrenaven a sales comercials. Òbviament, com tota cinta gore, va rebre censura posteriorment. Jigsaw no aprofita gens aquell legat de sang i fetge que va iniciar James Wan al 2004 amb la primera entrega de la saga. És un exercici que es queda a mig resoldre i que no acaba de funcionar adequadament com altres episodis que la precedeixen. No cohesiona amb la història que se’ns havia explicat fins ara. Una història que, d’altra banda, havia quedat més que tancada i sepultada. Però això no ha semblat ser un impediment per a Jigsaw i, lògicament, li ha passat una forta factura.

Aquesta vuitena part se salta tota la trama construïda fins al moment i en crea una de nova amb la intenció de voler realitzar més pel·lícules sobre Saw. No es preocupa si el que està oferint té alguna lògica dins del context narratiu de la trama. Només es centra en crear un argument diferent que li pugui donar peu a més films i així recaptar més. Si aquesta idea estigués maquillada o vestida del gore, la tortura i la violència que caracteritzava i elevava la saga a nivells més o menys considerables, es podria passar. Però ni tan sols es preocupa per mantenir aquells nivells. Jigsaw es queda més que curta en la representació del subgènere, convertint-se així en un senzill episodi de CSI amb uns personatges completament carents de carisma o interès. Són protagonistes plans sense cap evolució que no ajuden en res a intentar entrar en el context del llargmetratge. Per no parlar de la poca originalitat que aplica amb les proves pròpies de coliseu romà que ofereix reciclades d’altres films la mateixa Saw. Ara bé, aquells aires de La Matanza de Texas de Hooper per l’essència de granja que s’hi respira i la representació típica i simbòlica del porc com a atribut de Tobin Bell, és un punt molt a favor seu.


Xavi Mogrovejo

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Crítica: 'The Purge: Election Year' (2016, James DeMonaco)



La Purga és el Halloween dels adults

Si bé la primera entrega de la trilogia de The Purge funcionava com un home invasion de poc pressupost que va recaptar prou beneficis per impulsar la seqüela a sortir pels carrers d’Estats Units tenint com a leitmotiv el concepte sobre la diferència de classes socials, aquest últim component de la saga, Election, eleva aquells aires de thriller d’Anarchy cap a un llargmetratge purament de sèrie B amb petites pinzellades de terror i amb un missatge social amb al·lusions a Trump i el seu esperit racista que, en el fons, es queda curt. Però James DeMonaco no es rendeix, i per compensar les carències argumentals d’Election ofereix un verdader circ romà ple de sang i amb algun que altre jumpscare, perquè la productora segueix sent Blumhouse i d’alguna manera ha de justificar ser la número u del terror, que se’ns dubte remarca el concepte amb el què va començar la trilogia: la violència gratuïta pura i dura. No cal que es busqui un fons polític social per un film que, sí, és veritat que el seu objecte principal en què es basa és l’extrema política racista, clasista i separatista, però el que al final importa és si la cinta justifica de manera adequada allò que la fa tan atractiva, que és la llibertat que dona als personatges per, durant dotze hores, poder realitzar qualsevol mena de delicte, incloent l’assassinat, sense que hi hagi cap represalia legal. I, pels pèls, Election aconsegueix crear aquesta mena de tren de la bruixa eclèctic i híbrid que navega entre el gore i el thriller amb un Frank Grillo que segueix brillant en les seves escenes d’acció descontrolada i caòtica. Tot i que en aquest tancament de la franquícia no se li dona tanta importància i es deixa que altres personatges ocupin un compartit primer pla amb el veterà.


Xavi Mogrovejo 

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Crítica: 'Thor: Ragnarok' (2017, Taika Waititi)



Taika Waititi pren el control

Marvel sempre s’havia mogut entre els gèneres de comèdia i acció aplicant certa èpica a la vegada perquè els seus personatges, dins de l’absurd que resultaven ser alguns, no caiguessin en el ridícul més profund. Després de dues entregues força pobres de Thor en solitari, el neo-zelandès, Taika Waititi s’encarrega de dirigir aquesta tercera aventura del Déu del Tro per tancar una trilogia que, a priori, no era gran cosa més que una manera fàcil de guanyar diners a taquilla. Waititi ja va ridiculitzar la figura dels vampirs i totes les seves llegendes i mites amb el found footage ‘Lo que hacemos en las sombras’, obtenint un resultat espectacular. Inclús s’ha convertit en un dels millors llargmetratges de vampirs del segle XXI. I, aquí, a Thor: Ragnarok, fa exactament el mateix. Desmunta i deconstrueix l’univers èpic i seriós amb el qual Marvel havia cimentat a la deïtat nòrdica per fonamentar unes noves bases en el mateix. Ja no hi ha lloc per l’èpica ni per l’acció desenfrenada on els superherois es llueixen i fan gala de les seves extravagants disfresses i habilitats sobrehumanes. A Thor: Ragnarok això es mostra en clau de comèdia pura pròpia dels 80 amb Immigrant Song de Led Zeppelin com a leitmotiv principal a les batalles campals entre éssers mitològics nòrdics banyats per un contrast multicolor molt atractiu.

I resulta estrany dir això, però la qüestió és que el que fa Waititi amb l’essència de Thor, Hulk i altres personatges del MCU (Marvel Cinemàtic Univers) funciona mil vegades millor que el modus opernadi habitual de la productora de la casa de les idees. Des d’un Chris Hemsworth totalment canviat, a un Jeff Goldblum fent de Jeff Goldblum i rematant amb un Mark Ruffalo espectacular com mai havia estat abans en aquest univers, Thor: Ragnarok desprèn carisma per qualsevol dels seus cantons. Ja no es tracta de si connectes o no amb l’argument o els personatges. O si visualment no t’atrau el món cinematogràfic superheroic. Si no que Waititi aconsegueix que t’enamoris de la comèdia i de l’absurd a partir d’un argument que ell mateix declara com boig mitjançant un cameo de Matt Damon i Sam Neill. I aquest és un dels punts més positius i que la vegada fa tan magne a Ragnarok, que el mateix film sap les macabreries i bogeries que ha d’explicar per seguir la història i se’n riu d’elles. No és cap tonteria dir que Thor: Ragnarok és una de les millors comèdies de l’any junt amb The Disaster Artist de James Franco.

Els seguidors de la saga Marvel també podran fer les seves delícies amb les innombrables referències a anteriors entregues, cameos de personatges i connexións entre les diverses pel·lícules que componen la franquícia. 


Xavi Mogrovejo


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Crítica: 'Happy Death Day' (2017, Christopher B. Landon)


El dia que Blumhouse es va coronar com la millor productora de terror

No queda molta originalitat dins del cinema gènere, tot s’ha de dir. Menys encara si parlem del subgènere slasher, que tot i que és segurament amb el que més gaudim els amants del terror, fa temps que està en crisi. Blumhouse, però, una de les productores més potents del cinema nord-americà actual, ha apostat per un film que no renuncia a les fórmules amb les què es basa aquest subgènere i que, a més, resulta ser força original al buscar les seves fonts d’inspiració en films que surten del radi del fantàstic. Atrapado en el tiempo (1993) és una de les comèdies més potents de l’arsenal de Bill Murray, i el director Christopher B. Landon (responsable de casi tota la saga Paranormal Activity) no es talla un pèl en calcar el concepte de bucle temporal i aplicar-lo amb els termes d’assassins en sèrie emmascarats que persegueixen noies adolescents guapes per enviar-les a l’altre barri. Happy Death Day és un llargmetratge imperatiu perquè la Blumhouse acabés de consolidar-se com la fàbrica de terror insuperable que sap el que el públic fan del gènere busca. Felíz día de tu muerte és la fusió perfecte entre slapstick gore i slasher que reformula la idea de bucle en el gènere de terror fent que la protagonista no pugui escapar mai del seu malson on és assassinada sense parar mentre que comparteix primer pla amb l’humor adolescent més picant de Scream Queens. Amb el film de Landon, Blumhouse denota que el seu domini pel gènere és extraordinari.

Xavi Mogrovejo

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Crítica: 'Better Watch Out' (2016, Chris Peckover)




Potser perquè encara estic amb la depressió postsitges. I potser perquè recentment Netflix ha estrenat The Babysitter. Però sigui com sigui, Better Watch Out –o Safe Neighborhood- és una de les pel·lícules més potents de les que disposa el subgènere avui dia. Chris Peckover ha consolidat un film plenament conscient del modus operandi que feien servir els pares del slasher en el seu moment per impactar al públic i el fa servir aquí exactament igual. Sense quedar-se curt amb escenes gore i sense aplicar excessiva comèdia, que sempre acaba sent el factor que fa fora a l’espectador d’aquest tipus de cintes si no s’apliquen les dosis correctes en la construcció dels seus actes. Amb una estètica nadalenca calcada de Black Christmas (1974), Better Watch Out comença amb la clara intenció de home invasion estil Solo en Casa (1990) que acaba derivant cap a camins molt més macabres on Scream (1996), que va ressuscitar el slasher modern, pren el protagonisme per obrir la veda a la bogeria màxima dels seus protagonistes. És aquí on Levi Miller troba el seu lloc per explorar la seva ment psicòpata i oferir una actuació digna de ser recordada dins del gènere. De fet, aquest és el seu factor més potent, el treball que realitza sobre l’exploració de la ment dels assassins en sèrie. La manera en la qual es forma, creix i es projecta cap al món. En curt, és un film que no heu de perdre de vista ni heu de deixar passar. Tant per la cuidadíssima fotografia, com pels seus plotwist o com les interpretacions verídiques i les situacions extremes i inversemblants per les que travessen els personatges. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 19 d’octubre de 2017

Crítica: 'Annabelle: Creation' (2017, David F. Sandberg)



David F. Sandberg s'ha redimit. Després de la seva pobre adaptació de Lights Out a la gran pantalla, el director ha tingut una segona oportunitat per posar-se al capdavant d'una seqüela per la qual ningú apostava res. I resulta que aquesta unió entre mal debut i mal spin-off, que a priori ni pintava gens bé tenint en compte la preqüela que va portar John R. Leonetti, ha estat un producte de terror molt recomanable. Annabelle: Creation és un dels millors components del Warrenverse, situant-se sense cap esforç entre una de les més potents cintes de gènere de l’any en l’àmbit del blockbuster. Presenta una història plana i d’estructura clàssica, però l’afecte amb el que Sandberg la construeix i amara d’innombrables referències a altres llargmetratges del gènere d’esperits –i de terror, en general- fan que el seu llenguatge visual es vegi enriquit de manera força accentuada. És una cinta que reivindica la fórmula de terror contemporani, on els jumpscares i els jumpcuts són benvinguts per ajudar a crear una atmosfera tenebra i fosca envoltada d’una banda sonora massa sorollosa que, encara que sigui poc atractiva, aconsegueix el seu objectiu d’incomodar a l’espectador. 


Xavi Mogrovejo

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Crítica: 'El muñeco de nieve' (2017, Tomas Alfredson)


El Muñeco de Nieve és la descripció gràfica de patetisme. Costa de creure que Martin Scorsese s’aventurés a produir un producte tan pobre i amb tantes carències, visuals i narratives, que fan que qualsevol llargmetratge de l’any el superi de lluny. I més encara, si ens centrem en què, tant la trama com el repartiment, estan plantejats com un blockbuster. Deixant a un costat si és una bona adaptació o no de la novel·la de Jo Nesbo, el director Tomas Alfredson no ha sabut resoldre l’exercici de composar un producte cinematogràfic correcte que segueixi les normes de MRI (Mode de Representació Institucional) i, de la mateixa manera, que narri una història amb coherència. Ni tan sols la presència de Michael Fassbender –que segueix sumant fracasos al seu haver- o JK Simmons salven la mala fórmula d’aquest thriller policíac que a priori tenia tota la pinta de convertir-se en una cinta similar a El Silencio de los Corderos si seguim el plantejament que el seu tràiler exposava. Errors de raccord, de muntatge i inclús de guió. El Muñeco de Nieve és una de les decepcions més grans del 2017. 


Xavi Mogrovejo

Crítica: 'La Pell Freda' (2017, Xavier Gens)


Mai és senzill adaptar una novel·la al cinema. Cada vegada són més els directors que s'atreveixen amb aquest repte i, al mateix temps, són cada vegada més els que fracassen i porten a la gran pantalla productes mig acabats que no acaben de funcionar degut a la seva falta de personalitat per intentar acontentar, tan als fidels lectors, com a les grans masses que volen evadir-se del món durant la projecció al cinema del seu barri. Però, de tant en tant, apareixen directors brillants que aconsegueixen crear un producte audiovisual independent que no té intenció d’imitar al text en el qual es basa però sí que vol participar d’ell –com per exemple Peter Jackson i la seva trilogía de El Señor de los Anillos-. Per sort, Xavi Gens ha estat un d’aquests directors. La Pell Freda és un film visualment hipnotitzant per la increíble cura de la fotografia que fa servir com a conducte per a representar obres magnes del romanticisme i així transmetre el sentiment que regnava al cor dels artistes d’aleshores: la soledat. Una soledat que ve en clau fantàstica quan el protagonista del metratge, David Oakes, arriba a una illa deixada de la mà de Déu i es troba amb uns estranys éssers marítims que tenen cara de pocs amics. Ara bé el seu apartat visual, i tècnic en general, és brillant, La Pell Freda es queda coixa a l’hora de fer arribar el seu missatge a l’espectador per la quantitat de contingut transcendental que vol abastar en tan poc temps de metratge. Que no vol dir sigui impossible de captar-lo, però Gens no dona facilitats per conectar amb el fons. I encara i així, és difícil no caure en l’encant de la seva història romàntica amb un inici extret dels llargmetratges de King Kong.


Xavi Mogrovejo 

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Crítica: 'The Babysitter' (2017, McG)


Netflix ha firmat la seva millor pel·lícula de terror i, molt probablement, la millor pel·lícula en la totalitat de la plataforma. The Babysitter és una teen terror que barreja la comèdia amb el slasher respectant les regles del subgènere sense intencions de buscar un estil propi o intentar reformular aquest tipus de films en concret. McG, el director, sap que aquest modus operandi en els llargmetratges de terror està començant a ser cremat, i tot i així, decideix tirar endavant un projecte VOD que resulta superar de lluny a altres productes horror movie que tenen l'oportunitat d'estar a les grans sales de cinema. 

Sense entrar en fer spoilers sobre l'argument, perquè considero que aquesta mena de films és més adient no saber-ne res ja que ja de per sí és massa deductiva pel fet de la seva manca d'originalitat, The Babysitter és un espectacle macabre sense parangó on un grup d'amics d'una minyona intenta realitzar un ritual satànic. Un discurs gore que serveix d'excusa per narrar de fons com superar les pors d'infància per entrar a pas dinamitat a l'adolescència. Plasmant, com no podia ser d'una altra manera en aquest gènere, el tema de les primeres passes al món del sexe. A més que els seus personatges són una autèntica meravella i és inevitable no estimar-te'ls a tots. Fins hi tot als psicòpates als que mai t'aproparies. És un film que treballa amb el mateix carinyo el seu fons i la seva forma, cosa que s'agraeix tenint en compte el presupost i el subgènere pel que es mou. No la perdeu de vista, una de les millors pelis de terror de l'any de sèrie B. 

El millor: La fotografia, els carisma dels seus personatges i el show macabre, boig i gore que ofereix. 
El pitjor: La seva fórmula ja s'ha masses cops. 


Xavi Mogrovejo 

dimecres, 20 de setembre de 2017

Crítica: 'IT' (Andy Muchietti, 2017)



Andy Muschietti no realitza amb la nova IT un remake de la versió de 1990 protagonitzada per Tim Curry. Tenint en compte que allò era una minisèrie dividida en tres episodis i que, posteriorment, es varen ajuntar per poder publicar l'obra com un film normal de llarga duració -més de tres hores- és impossible que parlem d'un remake, sinó d'una nova visió de la novel·la de Stephen King. El pallasso Pennywise va marcar tota una generació de nens esgarrifada pels pallassos estranys que, a priori, semblaven inofensius però que en el fons ocultaven un horror inimaginable. Aquell devora-nens torna interpretat per un Bill Skarsgard fabulós i immillorable. És la pura essència del terror contemporani basat en dimonis i éssers que semblen extrets de la mateixa ciència-ficció. En aquest sentit, IT s'emporta el punt, el set i el partit per crear un antagonista tan atractiu, bèstia i alhora tan elegant. 

Acompanyat, per descomptat, d'uns protagonistes espectaculars que transmeten una empatia abrusadora i impossible de no notar. Es pot sentir el seu bullying escolar i la seva marginació per part dels adults -els pares- quan intenten expressar els seus problemes i les seves pors i són completament ignorats i tractats com a deixalles, gairebé. Però, anat el que realment interessa, IT és una més que correcta pel·lícula de terror. Muschietti, fins ara, només havia realitzat el curt i llargmetratge de Mama (2013), film que deixava força a desitjrar per l'interessant premissa que presentava. I amb IT, encara que tingui una essència similar per l'aparença dels monstres que hi apareixen, Muschietti demostra que com a director de terror, val molt la pena. Junt amb James Wan, Muschietti abraça les fórmules contemporànies del cinema de gènere basat en jumpscares i cops de so bestials que provoquen un no parar de bots a la butaca, però que es veuen combinats, amb IT, amb uns diàlegs de comèdia que funcionen de meravella. És la pura representació d'una muntanya russa combinada amb un tren de la bruixa. 

IT és un film necessari pel cinema de gènere. Un llargmetratge que demostra que, malgrat que la manera de fer terror a la gran pantalla han canviat, no s'han de rebutjar perquè poden funcionar igualment bé quan es tracta de crear ambients creepy i terrorífics amb personatges carismàtics capaços de transmetre un missatge emmascarat per un conjunt de jumpscares. 



El millor: Els protagonistes, Pennywise i la posada en escena tan creepy que aconsegueix Muschietti. 
El pitjor: El so arriba a ser molest. 


Xavi Mogrovejo


divendres, 1 de setembre de 2017

Crítica: 'Death Note' (2017, Adam Wingard)


Bé, deixant de banda si és una adaptació fidel o no al manga i anime original de Death Note, el film d'Adam Wingard té els seus punts positius i molt reivindicables. Sí, és cert que no es tracta d'un llargmetratge que es farà de culte. Ni tampoc un que serà excessivament recordat per a bé a la seva filmografia. Però la Death Note de Netflix s'ha de veure com una forma diferent de narrar la història que ja se'ns va explicar més extensament amb el ja anomenat anime composat per 36 episodis -i també disponible a Netflix, per si algú vol fer-se la idea de com és la trama en realitat-.

Wingard, director especialitzat en el gènere de terror, intenta portar els fets caps als camins més foscos del thriller. No per crear una trama de misteri, perquè precisament l'espectador és el que sap tot tret que no se li amaga res, sinó per arrossegar aquell ambient obscur i brut per apropar-lo tant com li sigui possible a una horror movie, però sense arribar a ser-ho totalment. És senzillament una manera diferent de plantejar una trama ja massa mastegada, el que hauria de fer que se li donés cert mèrit i no tant de hate per absurdes i inevitables comparacions amb l'obra original. Aquí Wingard s'encarrega de carregar com li és possible el film d'escenes gore i plenes de san i fetge per justificar d'alguna manera que aquesta Death Note porta la seva signatura. I, la veritat, això ho aconsegueix amb èxit. 

Ara bé, per on no hi ha per on agafar el film és en la construcció de personatges i plantejament de la història. Tot passa molt precipitadament -amb un primer contacte entre Ryuk i Light que beu molt de la també primera vegada que es troben Sam i Bumblebee a Transformers- i costa de creure que els dos personatges protagonistes puguin establir una relació sentimental en tan poc temps. Per la resta, aquest apartat interpretatiu el salva Willem Dafoe amb el seu doblatge estil 'Duende Verde' que proporciona al Déu de la mort ja esmentat. En termes generals, Death Note no és tan desastrós com la majoria l'han plantejat. Té el seu encant, una BSO correcte i unes dosis d'acció suficients perquè Wingard pugui fer el que millor se li dóna: exterminar personatges.


El millor: Willem Dafoe doblant a Ryuk. 
El pitjor: En el fons, el film no té ni cap ni peus. No porta un rumb clar i barreja més gèneres del que pot abastar. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 31 d’agost de 2017

Crítica: 'The Evil in us' (2016, Jason William Lee)


The Evil in us no és cap obra mestra, tot s'ha de dir. Però al beure de fonts com Cabin Fever, Summer Camp o Evil Dead, resulta ser un film més que entretingut pels amants dels infectats, el canibalisme i les altes dosis de gore. Jason William Lee és conscient que la seva obra no és res nou i que l'únic que pot fer al respecte, per intentar que tingui certa transcendència i agradi al seu públic, és afegir-li una violència pujada de to i amb unes quantitats de sang i fetge que justifiquen el seu poc pressupost a l'hora de poder contractar a bons actors de renom. Encara que el factor de la sèrie B li serveixi de justificant. 

William Lee, però, va un pas més enllà quan introdueix una segona trama paral·lela a la que se'ns presenta en primer pla, composta per un grup de joves que va a una cabana deixada de la mà de Déu per passar un cap de setmana de festa inolbidable, per oferir un suposat origen a aquest virus -o droga, en aquest cas- que provoca l'apocalipsi "zombie" que tantes vegades hem vist al llarg dels anys arran de les còpies que es van fer de la filmografia del recent mort George A. Romero. Combina de forma intel·ligent el canibalisme salvatge amb els orígens del que podria derivar al caos mundial fent ús, per descomptat, de la televisió i els mitjans informatius al més pur estil de Miller

I no és que Eli Roth no ho intentés amb la seva Cabin Fever -que va derivar a la ja també anomenada Summer Camp-, però a The Evil in us el fil argumental intenta lligar-se més amb el de la fúria com a 28 Días Después que no amb una malaltia que deteriora el cos fins deixar-lo als ossos. En general és un film que compleix les regles estipulades pel seu subgènere i intenta treure una mica el cap per sobre de la resta per deixar la seva petita marca. Recomanable pels més seguidors dels caníbals. Pels que ja estigueu cansats de veure un grup de joves inconscients que es maten entre ells fins que no queda cap en peu, no és un film per vosaltres. 

El millor: Que no es talla un pèl en ser gore i centrar-se només en la sang i el fetge. 
El pitjor: Que no és res millor del que ja hem vist abans dins del mateix subgènere. 


Xavi Mogrovejo

dissabte, 26 d’agost de 2017

Crítica: 'Verónica' (2017, Paco Plaza)


Verónica ens recorda que el cinema nacional no només es dedica a fer drames i comèdies absurdes que provoquen més vergonya aliena que riure. Paco Plaza és un dels directors del fantàstic més potents del nostre cinema. Un dels sorgits arran del tiró que Alex de la Iglesia va realitzar a partir de la seva El Día de la Bestia. I amb Verónica ens ofereix el millor d'ell, convertint-se en una mena de James Wan espanyol a l'adaptar un fet real a la gran pantalla en format de terror. Però no un terror convencional i comercial, més aviat un terror psicològic amb una atmosfera bruta, esquinçada i fosca que juga amb la tensió com vol per tenir fàcil accés als jumpscares i mantenir constantment a l'espectador alerta al ritme de la música de Héroes del Silencio mentre desdibuixa les fórmules de terror contemporani. 

El film es situa als anys 90, a Madrid, on un inspector de policia que ha rebut una trucada misteriosa es troba amb un cas impossible de resoldre i que cataloga com a paranormal. El primer i únic cas catalogat com a tal a Espanya. 

Mitjançant un comingofage -films protagonitzats per dones que pateixen canvis físics i psicològics-, Plaza explora l'adolescència a través de la debutant i impressionat protagonista, Sandra Escacena, que si no ens haguessin dit que era el seu primer llargmetratge, hauríem pensat que ja porta anys d'experiència en el sector. Tret que l'actuació de la jove actriu resulta ser magnífica en tots els aspectes. Representa de meravella allò que Plaza vol transmetre a l'espectador. Aquella doble lectura que poden tenir els esdeveniments -igual que a The Blair Witch Project- amb l'innocència d'una jove de 15 anys. El resultat de Verónica no podria haver estat millor, un film de possessions demoníaques amb velles cegues de per mig que, d'una manera o altra, retracta la societat espanyola dels 90 arrossegada pràcticament fins a l'actualitat representada amb un embolcall de pur cinema de gènere. 


El millor: La seva posada en escena, la brutícia de la imatge, la protagonista i la BSO de Héroes del Silencio. 
El pitjor: Que es facin tan pocs films així. 


Xavi Mogrovejo

dimecres, 23 d’agost de 2017

Crítica: 'Mil gritos tiene la noche' (1982, Juan Piquer Simón)


Juan Piquer Simón va regalar al món un dels slashers més memorables del subgènere ple de tòpics amb pinzellades de giallo i amb una trama macabre i malatissa que faria veure d'una altra manera a qualsevol persona després del seu visionat. Mil gritos tiene la noche -o també coneguda com Pieces- és l'equivalent a La Matanza de Texas en format europeu. És per això pel que la seva trama, tot i que és increïblement boja i terrorífica, és massa semblant a la cinta americana de Hopper pel que respecta a la construcció de l'antagonista. Però Piquer Simón aconsegueix separar-se d'ella per evitar moltes comparacions gràcies a la quantitat de personatges que introdueix en escena i, igual que va fer Craven anys després amb Scream, fa que tots i cada un d'ells puguin ser sospitosos de la sèrie d'assassinats que estan succeint a un campus estudiantil. 

Per l'espectador és com jugar al Cluedo però des de l'altre costat de la pantalla. Pensant qui podria ser el boig autor de les brutals morts d'estudiants amb les hormones pels núvols en roba interior mentre gaudeix d'un espectacle gore de sèrie B durant el metratge. És difícil empatitzar amb algun dels personatges protagonistes per entrar en una comunió més íntima amb la història perquè no hi ha una evolució profunda en cap d'ells ni tampoc importa en excés cap. L'atenció recau directa i únicament en l'objectiu d'esbrinar qui és l'assassí, per tant a tots els components del film se'ls mira de manera diferent a si sabéssim que ells no tenen res a veure amb els assassinats, però el dubte està present fins l'últim minut. 

Ara bé, Mil gritos tiene la noche, encara que sigui una verdadera font de culte, coneixement i inspiració pel cinema de gènere i, en concret, pel del subgènere slasher, també té els seus punts dèbils. Que recauen sobretot en la seva fallida i a vegades tediosa banda sonora que, sí que és cert que posen els pèls de punt, però arriba a resultar massa molesta per les oïdes. D'altra banda, el muntatge, tot i que ensenya sense tonteries tota la carn sagnant que pot, és confús durant determinades escenes d'acció que segur haurien estat millors si s'hagués pogut realitzar un segon muntatge actualment. 

Per la resta, el film de Juan Piquer Simón va marcar una època i una generació amb el seu assassí de la serra obsessionat per les dones i la seva fisonomia. Un film que va obrir la veda a que els estudiants tinguèssin un pànic extrem als seus llocs d'estudi. 


El millor: La seva història i les morts macabres que planteja amb un final predictible però hipnòtic. 
El pitjor: La BSO resulta ser molt inapropiada a vegades i el seu muntatge és força confús en les escenes d'acció. 

Qualificació: 7/10



'Victor Crowley' serà la quarta entrega de la saga 'Hatchet'


Adam Green ha rodat en secret la quarta entrega de Hatchet, titulada Victor Crowley, que s'estrenarà el 22 de Setembre a Estats Units coincidint amb el desé aniversari de la primera entrega. Fins hi tot, serà Kane Hodder qui es torni a posar en la pell del maníac Crowley. L'acompanyaran Parry Shen, Laura Ortiz, Dave Sheridan i Brian Quinn

Hatchet 4 estarà ambientada deu anys després de la primera pel·lícula. Andrew Yong porta anys dient que Victor Crowley és el culpable de més d'una quarantena d'assassinats, però ningú el creu. I per coses del destí, acaba a l'escenari on Crowley va perdre la vida i, per mala fortuna, el ressuscita i Yong haurà de fer-li front. 

'Zombis Nazis 3' confirmada i en desenvolupament


Tommy Wirloka, el mateix que va portar la primera i la segona entrega de Zombis Nazis, ha anunciat recentment que Zombis Nazis 3 és una realitat i que ja està en desenvolupament. Wirloka va encertar de ple amb el públic al portar un film de zombis peculiar i diferent que servia de crítica i paròdia del moviment nazi i, per extensió de la segona part, del conflicte de la Segona Guerra Mundial. 

Wirloka va declarar: "Si ets fan de les pel·lícules de Zombies Nazis, esperem fer la tercera part en uns pocs anys. La trilogia acaba  i estic molt emocionat amb això. Anem a finalitzar el que vam començar. Tenim algunes idees i crec que el més lògic serà situar la història a Sud-amèrica, on van anar a parar molts nazis. Hem de millorar el que hem fet fins ara i hem de portar de tornada a Hitler. Més aviat a Zombie-Hitler. 






Martin Scorsese produirà un film sobre els orígens del Joker



Després del gran èxit que ha tingut Wonder Woman a cinemes i mentre esperem a que La Liga de la Justicia s'estreni, DC ha decidit seguir expandint el seu univers de superherois amb, aquest cop, l'origen d'un dels personatges més importants del seu elenc: el Joker.

El director de Resacón en las Vegas, Todd Philips, serà l'encarregat de dirigir el projecte que estarà produït per Martin Scorsese. Serà el primer 'spin-off'' del nou conjunt de llargmetratges que DC està creant. Encara no se sap qui serà l'afortunat d'interpretar al Joker, però sí que es sap que Jared Leto, després de la seva actuació fallida a Escuadrón Suicida, doni vida de nou al major enemic de Batman en aquest film en solitari.

No hi ha més informació sobre aquest film anomenat per ara 'The Joker' que narrarà els foscos orígens del pallasso del crim per excel·lència en el món del còmic.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Crítica: 'La Seducción' (2017, Sofia Coppola)


The Beguiled, per anar directes al que interessa, és la millor obra de Sofia Coppola. Encara que es tracti d'un remake i les comparacions siguin inevitables, Coppola ofereix un nou punta de vista a la història que Siegel va adaptar als anys 70 amb Clint Eastwood com a protagonista. La visió de Coppola és més fosca, cruel i explícita, però creada a partir d'una elegància i delicadesa que fan que t'estimis l'atmosfera apagada i plena de mentires que crea. El que fa que, d'una manera o altra, la seva Seducción estigui molt a prop del cinema de gènere, concretament en el de terror i thriller, i no segueixi les passes d'altres films seus com Lost in Translation o Las Virgenes Suicidas -tot i que d'aquesta última sí que beu de determinats elements, com el grup de dones que anhela la presència d'un home a la seva vida-.

És difícil dir quin dels actors del gran elenc que hi troben hi destaca per sobre de la resta. Des d'una Nicole Kidman seriosa i subtil fins a un Colin Farrell implacable i ple d'ira realitzen unes actuacions memorables i dignes totes elles de ser recordades o, com a mínim mencionades. Elle Fanning continua amb el seu estel de "noia conqueridora de tots els homes" que tan bé va desenvolupar a The Neon Demon de Refn. I una Kirsten Dunst molt desentonada a com la recordem d'alguns dels seus papers mainstream com la trilogia de Spider-man de Raimi. Tots ells, juntament una posada en escena amb seqüències que freguen el gore, fan que The Beguiled sigui un film hipnòtic. Fa que tota la seva ràbia, crítica social, violència, seducció i enganys construeixin un lloc confortable on l'espectador se sent partícip prenent la funció de corredor d'apostes per veure quin serà el proper pas en aquest joc malaltís que Coppola ofereix. On a poc a poc les bones maneres i l'educació queden sotmesos per l'atracció de la carn i el pecat imminent. 

The Beguiled a Coppola és The Witch a Robert Eggers: la seva obra mestra. De fet, ambdues comparteixen aquest sentiment de cinema de gènere no proclamat on la foscor i els diàlegs s'encarreguen de substituir els jumpscares i els cops de so. 



El millor: Les actuacions de tots els actors. La posada en escena i la visió fosca de Coppola sobre la història. 
El pitjor: Després de The Beguiled, els altres films de Sofia Coppola no es veuen amb els mateixos ulls. 


Xavi Mogrovejo

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sinopsis oficial de 'Glass' de M. Night Shyamalan



La propera pel·lícula de M. Night Shyamalan unirà dues de les seves millors obres: El Protegido i la recent Múltiple, i funcionarà com a seqüela d'ambdues. La sinopsis del film és la següent:

"Glass narra el viatge del nostre vell amic David Bunn (Bruce Willis) per trobar a La Bèstia, la personalitat sobrenatural de Kevin Wendell (James McAvoy). Elijah Price (Samuel L. Jackson) entra en escena emergint com un orquestrador que amaga importants secrets a un parell d'homes."

Anya Taylor-Joy i Sarah Paulson complementen el repartiment del film, que comença a rodar-se a Octubre amb l'intenció d'estrenarla el 18 de Gener de 2019.


Crítica: 'La Maldición de Chucky' (2013, Don Mancini)


Tot i que és la sisena entrega de la saga Chucky, estem davant d'una de les millors entregues i cintes que s'han fet mai sobre el ninot diabòlic. Don Mancini, responsable del guió de totes les pel·lícules de la franquícia i director de les dues últimes, torna als origens de Charles Lee Ray per narrar una nova i tràgica història sobre una família que rep misteriosament un paquet que conté un ninot Good Guy dels 80. És aleshores quan comença un dels seus pitjors malsons. 

Ara bé, el fet de donar-li un passat a Chucky i no deixar els seus origens en l'anonimat treu certa veracitat a tots els assassinats que hem viscut fins ara a la saga. Tret que costa de creure que tots aquells hagin sigut per un únic fi i no perquè es tractés només d'un assassí en sèrie sense escrúpols que volia sembrar el terror al món. Els fets de La Maldición de Chucky allunyen a aquest petit llunàtic d'aquest objectiu. 

Però, a favor seu, el film és un dels més foscos en qüestió d'estètica i atmosfera tenebra de la saga. Els fets succeeixen a una casa bastant deixada i, per més inri, de nit. Com no podia ser d'una altra manera. Aquí la trama no transcorreix durant diversos dies o setmanes. Dura una sola i única nit perquè a l'espectador no li doni temps a adormir-se i la mort i la sang corrin ràpidament per la pantalla sense haver d'esperar massa. És un dels punts que fan d'aquest film un slasher modern pur sense pretensions amb l'únic objectiu d'oferir un gore i macabre espectacle. A més, l'estil visual actualitzat del que gaudeix el llargmetratge sense dubte ajuda molt a la tasca que Chucky sembli un pél més real però, al mateix temps, fa que les escenes sanguinaries es vegin completament falses i sense intenció de fer-les massa reals. 

La Maldición de Chucky és un excel·lent llargmetratge de terror i una de les millors entregues de la seva franquícia. Tant per efectes com per morts, com per estètica pura d'horror movie, la sisena pel·lícula de la saga resulta ser una gran premissa per a futurs films del ninot diabòlic -com la propera Cult of Chucky- i un gran entreteniment pels seguidors del personatge i la seva història que, queda demostrat, que encara hi ha molt a explicar i desenvolupar. 

El millor: Els origens de Chucky i la seva modernitat visual. 
El pitjor: A vegades es nota massa el CGI. 


Xavi Mogrovejo

divendres, 18 d’agost de 2017

Freddy Krueger s'enfrontarà a Chucky


En una entrevista realitzada per Necronomicast i recollida per Bloody Disgusting, el guionista de tota la saga Chucky i director de La Semilla de Chucky, La Maldición de Chucky i la propera Cult of Chucky, Don Mancini, va declarar que tenen al cap un enfrontament entre Freddy Krueger i Chucky. 

"He parlat sobre això durant anys i és realment una idea que crec que està guai i es pot fer. És només que caldria arreglar tota la paperassa legal entre els dos estudis diferents. Però crec que Chucky contra Freddy seria genial. Tots dos tenen personalitats diferents i els dos parlen, seria una parella molt divertida".  

Segons declara Mancini, el punt de partida de la història seria el següent: "La meva idea per al film és fer-lo com una versió de terror d'Un parell de seductors. Es diria; 'El ninot diabòlic a Elm Street'. Chucky acaba a l'habitació d'una casa a Elm Street i el senyor Krueger se'l troba allà i els dos es sinceren dient que són fans l'un de l'altre. Però després s'adonen que Elm Street no és prou gran pels dos i que només pot tenir un assassí".

Serà la segona vegada que veurem a Freddy Krueger enfrontar-se amb una altra gran icona del terror, ja que, recordeu, que el 2003 se les va veure amb Jason Voorhees a Freddy contra Jason





'Gremlins 3' arribarà amb molta foscor


Gremlins 3 és una realitat. Tot i que fa molt que s'escolta parlar d'ella però mai arribava cap informació concreta, el director Chris Columbus, qui també va escriure el guió de la primera entrega, ha fet les primeres declaracions sobre ella. 

"Estic realment orgullós del guió. És retorçat i fosc com res, per tant ja veurem. Ara estem en converses per veure quan podem rodar el film. El que vull és tornar a crear un títol realment terrorífic com era la primera part. Em semblava que era una pel·lícula per a mi per tornar a escriure de nou, així que esperem que es pugui veure aviat".

També va parlar específicament sobre els efectes especials: "Sense cap dubte vull que el CGI sigui mínim. El CGI ens va permetre treure els cables i fer que els que manejaven els ninots tinguessin la vida una mica més fàcil. Va ser brutal. Era com una marató cada nit per a aquests nois. Per exemple, en l'escena del bar, hi havia com 18 o 20 persones darrere la barra. No tenien espai per moure res. Era un infern per a ells, i el CGI va simplificar les coses, però ara també serà tot amb ninots".

Finalment, va acabar parlant sobre la possible mort de Gyzmo. "És una cosa que es planteja en la nova pel·lícula i crec que seria molt bona idea, si sóc honest amb tu. Morirà molta gent en ella".





Crítica: 'Open Water 3: Cage Dive' (2016, Gerald Rascionato)


Open Water 3: Cage Dive és un típic film de taurons que cau en masses tòpics però que aconsegueix salvar-se gràcies al factor amb el qual està filmada. Dirigida per Gerald Rascionato, la tercera entrega de Open Water parla del mateix que les seves dues anteriors entregues i que moltes altres cintes de taurons: un grup d'amics que queda atrapat al mar envoltats d'esquals famolencs i que ha d'intentar sobreviure esperant l'ajuda d'algú que pugui rescatar-los. Segueix molt de prop els passos de la recent 47 Meters Down de Johannes Roberts pel que respecta al desencadenant dels fets i el grup d'amics protagonistes. Però s'allunya de qualsevol altre llargmetratge de terror aquàtic quan es mostra com un fals documental rodat com un found footage. 

Ajuda bastant que estigui filmada d'aquesta manera per intentar tractar-la, o com a mínim veure-la, d'una forma més original i diferent. Sobretot en els moments on els esquals actuen com a verdaders assassins i aporten les quantitats justes de gore i sang amb les que el llargmetratge justifica que sigui de terror. Encara que, com és costum, els films de taurons -a excepció de l'anomenada cinta de Roberts- comencen a ser emprats únicament per plasmar problemes socials i conflictes amorosos entre els diversos personatges de la història. Cosa que, per descomptat, Open Water 3 també fa, però ho dissimula una mica més mitjançant una duració breu que obliga que la trama vagi directe a l'important sense parar-se en moments que no van a cap lloc i que només serveixen per fer bulto. 

Gerald Rascionato, doncs, ofereix un film de taurons típic que se salva pel seu found footage -bastant forçat en alguns moments- i pels moments breus però intensos de gore i caos aquàtic. 


El millor: Que sigui un found footage aquàtic. 
El pitjor: Calia més gore i menys drama. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 17 d’agost de 2017

Crítica: 'La Torre Oscura' (2017, Nikolaj Arcel)


Deixant de banda que Stephen King és un escriptor excepcional i que les seves novel·les -no totes- gairebé toquen la perfecció, les seves adaptacions cinematogràfiques no funcionen sempre igual de bé. La Torre Oscura és un blockbuster pur, amb un parell de grans actors com a protagonistes que, l'únic que pretén, és fer cinc cèntims d'una trama que podria haver estat molt més profunda si s'haguessin sacrificat diverses escenes d'acció innecesàries i la seva duració hagués estat d'una hora més que, tenint en compte la duració actual dels llargmetratges, no li hauria fet pas mal. 

Nikolaj Arcel demostra que l'únic que vol és convertir-se en un director sense personalitat convertit en mercenari de Hollywood per dirigir blockbuster rere blockbuster per treure el màxim profit a taquilla sense importar la marca que deixara el seu film al públic. I sí, La Torre Oscura funciona perfectament com a blockbuster si es deixa de banda que gran part de la seva història no s'entén per culpa de la seva poca profunditat. És només un senzill espectacle d'hora i mitja amb quantitats altes de màgia i bales de revòlver. Fins hi tot, encara que no s'hagi llegit el plegat de llibres que componen la mitologia de La Torre Oscura, es pot palpar la simplicitat a l'hora de construir la història per només plasmar, al cap i a la fi, un esbós del que King va dissenyar amb paraules. Un cas similar a la de la recent Ghost in the Shell, que sacrificava tot el seu missatge interior per oferir unes escenes d'acció banyades amb CGI protagonitzades per Scarlett Johansson. 

Per la banda interpretativa, tan Idris Elba com Matthew McConaughey segueixen demostrant que són dues bèsties interpretatives descomunals. Ambdós construeixen bé els seus personatges i fan que el film sigui molt més fluid gràcies a la seva facilitat per transmetre al detall la personalitat de Gunslinder i Man in Black, respectivament. A això se li suma una actuació descafeïnada de Tom Taylor en el paper principal de Jake. Que tot i que intenta sobresortir, es veu eclipsat pels dos veterans esmentats anteriorment. 

En curt, La Torre Oscura resulta ser un producte molt pobre si es compara des de la base que és un film de menys de dues hores que resumeix com pot vuit llibres. Però si es valora com a una obra audiovisual sense comparacions, el film es deixa veure còmodament amb uns efectes especials sortits de videojoc i amb dosis d'acció espectaculars. 

El millor: Idris Elba i Matthew McConaughey segueixen sent unes bèsties interpretatives. 
El pitjor: Que busqui cap mena de profunditat a la seva trama. 


Xavi Mogrovejo

dimarts, 15 d’agost de 2017

Crítica: 'Hell House LLC' (2016, Stephen Cognetti)


Qui va dir que el found footage estava mort? Stephen Cognetti sap el que es fa. Sap que el subgènere que van iniciar Holocausto Caníbal i The Blair Witch Project ha estat reutilitzat per molts durant els anys per explotar una de les fórmules més senzilles per crear terror a l'espectador. Submergint-lo des del pla subjectiu d'un personatge a la mateixa escena del film perquè pugui ser partícip de qualsevol funció terrorífica que es presenti en pantalla. 

Hell House LLC ubica la seva trama, molt hàbilment, en un túnel del terror que un grup de nois està maquetant per guanyar-se uns diners i poder continuar viatjant i portant el seu terror a altres llocs del món. Però comencen a succeir coses paranormals dins de la casa abandonada on volen preparar l'atracció diabòlica i la bogeria brota a les ments de tots els components del grup. Tota l'estètica de terror queda justificada immediatament gràcies a la idea d'utilitzar un tren de la bruixa com a conducte per crear una història d'horror dins d'un verdader univers del mateix. Cognetti fa que siguin els personatges els qui s'envoltin voluntàriament d'un ambient i atmosfera creepys, parodiant a sí mateix el concepte de túnel "inofensiu" del terror al qual tanta gent s'atreveix a pujar per demostrar quant de valents són. Sense gaires efectes especials i amb tota l'intenció de realitzar una obra el més propera possible a la sèrie B, Hell House LLC és un dels found footage, i film de terror en general, més aterridors que ha presentat el cinema en anys. 

No hi ha grans dosis de sang ni molts jump-scares a l'estil James Wan. Simplement hi ha tot allò que podem trobar a un qualsevol passadís del terror barrejat amb llegendes urbanes i la paranoia que circula pels caps dels protagonistes perquè, també l'espectador, dubti del que està veient en pantalla. És un film que convida a entrar en un estat de nerviosisme, tensió i bogeria constant mentre els decorats i ninots de l'espectacle es mouen i canvien de posició ells solets creant conflictes entre els diferents personatges per subratllar aquest estat que va in crescendo fins a arribar a un típic final que, tot i que ja s'ha vist milers de vegades, funciona i encaixa correctament amb la trama. El found footage encara té moltes possibilitats i està molt viu. 

El millor: La seva esgarrifosa posada en escena i la terrorífica ambientació. 
El pitjor: El seu final cau en tòpics. 


Xavi Mogrovejo

David F. Sandberg podria dirigir una nova entrega de 'Pesadilla en Elm Street' i de 'Critters'


Després dels èxits que ha tingut David F. Sandberg amb 'Lights Out' i 'Annabelle: Creation' als Estats Units, el jove director s'ha convertit en un dels més consentits i estimats de les productores New Line Cinema i Warner Bros. Pictures. Igual que va passar amb James Wan i el seu univers Warren recentment, els dos formen un dels tàndems millor valorats del terror actualment. 

Tot i que el proper projecte de Sandberg serà Shazam dins del cinema de superherois de DC, el director ha assegurat que està interessat a seguir amb el cinema de terror en un futur no molt llunyà. Sandberg va declarar:

"No ho sé. He estat pensant quines franquícies té New Line Cinema, com 'Pesadilla en Elm Street' i 'Critters'. Podria ser divertit agafar alguna així per plantejar-la en una direcció diferent que les anteriors entregues. En comptes de fer un remake, es podria fer alguna continuació ambientada en el mateix univers".

De fet, el guionista de 'Expediente Warren', David Leslie Johnson, ja està treballant en un guió per un nou film de 'Pesadilla en Elm Street'. Per tant, després de Shazam, seria una possibilitat per Sandberg. 



Crítica: 'Turbo Kid' (2015, Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell)


Turbo Kid és sens dubte un dels films més macabres i gamberros de la dècada que el cinema fantàstic i de gènere ens ha portat. Tres malalts dels 80 s'encarreguen de retornar-nos a aquells anys a partir d'una estètica postapocalíptica basada sobretot en Mad Max -amb la diferència que aquí, en comptes de cotxes impressionants, hi ha bicis tunejades- i en el món del còmic, on un jove noi obsessionat pels superherois sobreviu com pot dia a dia en solitari fins que es troba amb una jove estranya que l'arrosegarà cap a un viatge de venjança ple de sang. 

Pocs personatges i una trama senzilla és tot el que els hi cal als tres directors per oferir un espectacle de panem et circensis propi del cinema d'aquells anys que no pas de l'actualitat. És a dir, el modus operandi mitjançant el qual el film es desenvolupa i evoluciona és realment extraordinari, trencant el ritme al que estem acostumats i retornant a aquelles històries on el que importa són els personatges i les situacions tan inversemblants que succeeixen al seu voltant. Turbo Kid és un llargmetratge sense grans pretensions que acaba convertint-se, involuntàriament, en un objecte de culte i un exemple de com revitalitzar la nostàlgia de la forma més pura a base de gore, litres de sang, comèdia i còmics al ritme d'una constant música retro. 

Encara que Turbo Kid també té els seus defectes. Tot i que la trama és breu i no gaire extensa ni difícil de seguir, pot fer-se repetitiva i llarga en determinats trams. El que provoca que sigui una mica costosa de seguir quan el ritme decau per moments i no s'aixeca fins que apareixen en escena l'antagonista de la serra o el cowboy forçut parodiant a John Wayne. Però, en general, Turbo Kid és un regal més que recomanable i un toc d'aire fresc per a aquells fanàtics de la nostàlgia. 


El millor: La sang i el fetge, els antagonistes, l'estètica de còmic i de Mad Max, la música...
El pitjor: La trama podria haver estat una mica més complexa.

Qualificació: 8,5/10

diumenge, 13 d’agost de 2017

Crítica: 'Shocker: No More Mr. Nice Guy' (1989, Wes Craven)


Després de l'èxit que va tenir Pesadilla en Elm Street, Wes Craven va decidir intentar crear un nou maníac amb les mateixes característiques oníriques amb les quals va dotar a Freddy Krueger però, aquest cop, centrant-se més a donar al film amb un aspecte més propi del thriller i no del cinema de gènere. I no és que Shocker: No More Mr. Nice Guy no tingui escenes verdaderament terrorífiques i plenes de sang -sinó no seria un film de Craven-. Però fuig dels tòpics i opta per altres vies igual de vàlides per modelar una nova llegenda al voltant d'un assassí en sèrie capaç de canviar de cos i moure's a través de la corrent elèctrica. Podria dir-se que pel film corre una mica d'essència de Chucky per les seves venes. 

Tot i així, amb el seu esperit de slasher i les seves clares escenes de sang i fetge, Craven explora aquí un terreny amorós entre els protagonistes molt més profund que a qualsevol dels seus altres llargmetratges. Sí, a tots el slashers ha d'haver-hi el típic romanç juvenil ple de luxúria i sensualitat. Però a Shocker, Craven deixa de banda tota aquella part carnal per donar pas a la força de l'amor entre dues persones. Un amor que ni tan sols la mateixa mort podria separar si és donés el cas. 

Sense deixar de banda, per descomptat, les seqüències de violència extrema que tant caracteritzen al director de La última casa a la izquierda. Banyades moltes d'elles per una música dels 80 esplèndida sorgida d'una tria immillorable. Shocker: No More Mr. Nice Guy potser no és una de les millors de la seva filmografia -el nivell que s'imposa ell mateix és altíssim-, però sí que és un bon exemple de variant de slasher i thriller molt ben realitzada. 


El millor: La seva BSO, la història, i els personatges protagonistes. 
El pitjor: Massa extensa pel que ha d'explicar, però ho soluciona amb bones escenes d'acció. 

Qualificació: 7/10

'Summer of 84' és el nou film dels directors de 'Turbo Kid'



Els directors de Turbo Kid, Francois Simard, Anouk Whissell  i Yoann Karl Whissell, tornen a la nostàlgia dels 80 per portar-nos el seu nou llargmetratge -aquest cop un thriller- titulat 'Summer of 84'. La trama està ubicada a 1984 i se centrarà en un noi de 15 anys que, obsessionat per les teories de conspiració, ha descobert que l'oficial de policia del seu veïnat és un assassí en sèrie. El noi i els seus tres millors amics comencen a investigar el cas, però, és clar, això els posa en perill. 

El film estarà protagonitzat per Graham Verchere, Rich Sommer, Tiera Skovbye, Judah Lewis, Caleb Emery i Cory Gruter Andrew. Summer of 84 es sumarà a la segona temporada de Stranger Things o l'esperada IT per fer homenatge als 80. 

Aquí teniu les primeres imatges del film:









dissabte, 12 d’agost de 2017

'American Horror Story: Cult' ja té data d'estrena a Espanya



American Horror Story: Cult arribarà a Espanya tres dies després de la seva estrena a EEUU. Així ho ha anunciat Fox Televisió, el dia 8 de Setembre podrem gaudir en versió original subtitulada de la nova temporada d'una de les sèries de terror més importants del moment. 

Ryan Murphy ha confirmat que American Horror Story: Cult abordarà el tema de les eleccions d'enguany dels EEUU. On en Donald Trump va derrocar misteriosament a la que semblava tenir totes les de guanyar, Hillary Clinton. 

Murphy ha avançat: "Els 10 primers minuts de la temporada es desenvolupen de manera macabra durant la nit electoral. Una cosa terrible succeeix en les vides dels personatges durant aquesta nit. El que ha de succeir ara a casa nostra és que la gent s'escolti els uns als altres. Potser no estem sempre d'acord i potser ens pot horroritzar el que fa l'altre costat, però hem de seguir davant d'una forma raonable".








divendres, 11 d’agost de 2017

Crítica: 'Gomia, Terror en el Mar Egeo' (1980, Joe D'Amato)


Joe D'Amato combina amb gran èxit el gènere de terror europeu per excel·lència, el giallo, amb el subgènere slasher. El qual estava molt de moda després dels 70 i de l'arribada de títols com La Noche de Halloween de John Carpenter. Gomia, Terror en el Mar Egeo és una expressió de la visió del director sobre el tema del canibalisme, un tema que va estar molt de moda a l'entrada dels 80 amb títols com aquest i com la boja, cruel i arrabassadora Holocausto Caníbal de Ruggero Deodato. D'Amato construeix la seva història de terror a partir d'extreure un fragment del film La aventura de Michelangelo Antonioni on els personatges protagonistes queden atrapats en una petita illa sense comunicació amb la resta del món. Amb la diferència que aquí, D'Amato deixa lliure a un maníac carnívor devora humans que jugarà amb ells fins a tenir-los dins dels seus budells. 

El film, amb les seves evidències de sèrie B, low cost i amb efectes casolans però amb grans quantitats de sang i gore, és una obra fonamental per entendre l'evolució del giallo i els camins cap als que el subgènere pot ampliar-se i mutar. Funciona completament diferent d'altres slasher, trencant moltes de les seves regles -com la del sexe o les drogues- i se centra en altres àmbits. Com en el de crear una atmosfera pròpia del thriller, és a dir, fosca, tenebra i a l'hora misteriosa. Sense desvetllar el que realment està passant fins gairebé arribar al final de metratge. I aquí és un dels punts on el film de D'Amato punxa. Triga massa a presentar-nos a l'antagonista i veure fins on és a punt d'arribar. Ara bé, per contra, sí que és cert que un cop apareix en escena és espectacular. Gomia, Terror en el Mar Egeo pot presumir de tenir un dels assassins millor caracteritzats del cinema de terror. I creepy i esgarrifós com el que més. Sense res a envejar al senyor Krueger o a Michael Myers. 

D'Amato regala una obra diferent de la resta de films de terror dels seus anys i amb un tractament del canibalisme macabre i sense ressentiments. Un espectacle de sang que navega entre el cinema de gènere europeu i americà, demostrant que ambdós poden estar en comunió sense cap mena de problema. 


El millor: L'antagonista és realment creepy. 
El pitjor: Triga massa a arrancar i l'arribada del gore s'allarga més del compte. 

Qualificació: 7,5/10