dimarts, 7 de novembre de 2017

Crítica: 'Jigsaw' (2017, Michael Spierig, Peter Spierig)


Vuitenes parts mai van ser bones

Si segones parts mai van ser bones, de vuitenes potser ni en parlem. Jigsaw és un intent de ressuscitar una franquícia que va tenir prou èxit en la primera dècada del segle XXI però que, com moltes altres sagues del gènere, va esgotar la seva fórmula composta, en aquest cas, del thriller policíac combinat amb un torture porn força explícit i macabre tenint en compte que els films s’estrenaven a sales comercials. Òbviament, com tota cinta gore, va rebre censura posteriorment. Jigsaw no aprofita gens aquell legat de sang i fetge que va iniciar James Wan al 2004 amb la primera entrega de la saga. És un exercici que es queda a mig resoldre i que no acaba de funcionar adequadament com altres episodis que la precedeixen. No cohesiona amb la història que se’ns havia explicat fins ara. Una història que, d’altra banda, havia quedat més que tancada i sepultada. Però això no ha semblat ser un impediment per a Jigsaw i, lògicament, li ha passat una forta factura.

Aquesta vuitena part se salta tota la trama construïda fins al moment i en crea una de nova amb la intenció de voler realitzar més pel·lícules sobre Saw. No es preocupa si el que està oferint té alguna lògica dins del context narratiu de la trama. Només es centra en crear un argument diferent que li pugui donar peu a més films i així recaptar més. Si aquesta idea estigués maquillada o vestida del gore, la tortura i la violència que caracteritzava i elevava la saga a nivells més o menys considerables, es podria passar. Però ni tan sols es preocupa per mantenir aquells nivells. Jigsaw es queda més que curta en la representació del subgènere, convertint-se així en un senzill episodi de CSI amb uns personatges completament carents de carisma o interès. Són protagonistes plans sense cap evolució que no ajuden en res a intentar entrar en el context del llargmetratge. Per no parlar de la poca originalitat que aplica amb les proves pròpies de coliseu romà que ofereix reciclades d’altres films la mateixa Saw. Ara bé, aquells aires de La Matanza de Texas de Hooper per l’essència de granja que s’hi respira i la representació típica i simbòlica del porc com a atribut de Tobin Bell, és un punt molt a favor seu.


Xavi Mogrovejo

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Crítica: 'The Purge: Election Year' (2016, James DeMonaco)



La Purga és el Halloween dels adults

Si bé la primera entrega de la trilogia de The Purge funcionava com un home invasion de poc pressupost que va recaptar prou beneficis per impulsar la seqüela a sortir pels carrers d’Estats Units tenint com a leitmotiv el concepte sobre la diferència de classes socials, aquest últim component de la saga, Election, eleva aquells aires de thriller d’Anarchy cap a un llargmetratge purament de sèrie B amb petites pinzellades de terror i amb un missatge social amb al·lusions a Trump i el seu esperit racista que, en el fons, es queda curt. Però James DeMonaco no es rendeix, i per compensar les carències argumentals d’Election ofereix un verdader circ romà ple de sang i amb algun que altre jumpscare, perquè la productora segueix sent Blumhouse i d’alguna manera ha de justificar ser la número u del terror, que se’ns dubte remarca el concepte amb el què va començar la trilogia: la violència gratuïta pura i dura. No cal que es busqui un fons polític social per un film que, sí, és veritat que el seu objecte principal en què es basa és l’extrema política racista, clasista i separatista, però el que al final importa és si la cinta justifica de manera adequada allò que la fa tan atractiva, que és la llibertat que dona als personatges per, durant dotze hores, poder realitzar qualsevol mena de delicte, incloent l’assassinat, sense que hi hagi cap represalia legal. I, pels pèls, Election aconsegueix crear aquesta mena de tren de la bruixa eclèctic i híbrid que navega entre el gore i el thriller amb un Frank Grillo que segueix brillant en les seves escenes d’acció descontrolada i caòtica. Tot i que en aquest tancament de la franquícia no se li dona tanta importància i es deixa que altres personatges ocupin un compartit primer pla amb el veterà.


Xavi Mogrovejo 

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Crítica: 'Thor: Ragnarok' (2017, Taika Waititi)



Taika Waititi pren el control

Marvel sempre s’havia mogut entre els gèneres de comèdia i acció aplicant certa èpica a la vegada perquè els seus personatges, dins de l’absurd que resultaven ser alguns, no caiguessin en el ridícul més profund. Després de dues entregues força pobres de Thor en solitari, el neo-zelandès, Taika Waititi s’encarrega de dirigir aquesta tercera aventura del Déu del Tro per tancar una trilogia que, a priori, no era gran cosa més que una manera fàcil de guanyar diners a taquilla. Waititi ja va ridiculitzar la figura dels vampirs i totes les seves llegendes i mites amb el found footage ‘Lo que hacemos en las sombras’, obtenint un resultat espectacular. Inclús s’ha convertit en un dels millors llargmetratges de vampirs del segle XXI. I, aquí, a Thor: Ragnarok, fa exactament el mateix. Desmunta i deconstrueix l’univers èpic i seriós amb el qual Marvel havia cimentat a la deïtat nòrdica per fonamentar unes noves bases en el mateix. Ja no hi ha lloc per l’èpica ni per l’acció desenfrenada on els superherois es llueixen i fan gala de les seves extravagants disfresses i habilitats sobrehumanes. A Thor: Ragnarok això es mostra en clau de comèdia pura pròpia dels 80 amb Immigrant Song de Led Zeppelin com a leitmotiv principal a les batalles campals entre éssers mitològics nòrdics banyats per un contrast multicolor molt atractiu.

I resulta estrany dir això, però la qüestió és que el que fa Waititi amb l’essència de Thor, Hulk i altres personatges del MCU (Marvel Cinemàtic Univers) funciona mil vegades millor que el modus opernadi habitual de la productora de la casa de les idees. Des d’un Chris Hemsworth totalment canviat, a un Jeff Goldblum fent de Jeff Goldblum i rematant amb un Mark Ruffalo espectacular com mai havia estat abans en aquest univers, Thor: Ragnarok desprèn carisma per qualsevol dels seus cantons. Ja no es tracta de si connectes o no amb l’argument o els personatges. O si visualment no t’atrau el món cinematogràfic superheroic. Si no que Waititi aconsegueix que t’enamoris de la comèdia i de l’absurd a partir d’un argument que ell mateix declara com boig mitjançant un cameo de Matt Damon i Sam Neill. I aquest és un dels punts més positius i que la vegada fa tan magne a Ragnarok, que el mateix film sap les macabreries i bogeries que ha d’explicar per seguir la història i se’n riu d’elles. No és cap tonteria dir que Thor: Ragnarok és una de les millors comèdies de l’any junt amb The Disaster Artist de James Franco.

Els seguidors de la saga Marvel també podran fer les seves delícies amb les innombrables referències a anteriors entregues, cameos de personatges i connexións entre les diverses pel·lícules que componen la franquícia. 


Xavi Mogrovejo


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Crítica: 'Happy Death Day' (2017, Christopher B. Landon)


El dia que Blumhouse es va coronar com la millor productora de terror

No queda molta originalitat dins del cinema gènere, tot s’ha de dir. Menys encara si parlem del subgènere slasher, que tot i que és segurament amb el que més gaudim els amants del terror, fa temps que està en crisi. Blumhouse, però, una de les productores més potents del cinema nord-americà actual, ha apostat per un film que no renuncia a les fórmules amb les què es basa aquest subgènere i que, a més, resulta ser força original al buscar les seves fonts d’inspiració en films que surten del radi del fantàstic. Atrapado en el tiempo (1993) és una de les comèdies més potents de l’arsenal de Bill Murray, i el director Christopher B. Landon (responsable de casi tota la saga Paranormal Activity) no es talla un pèl en calcar el concepte de bucle temporal i aplicar-lo amb els termes d’assassins en sèrie emmascarats que persegueixen noies adolescents guapes per enviar-les a l’altre barri. Happy Death Day és un llargmetratge imperatiu perquè la Blumhouse acabés de consolidar-se com la fàbrica de terror insuperable que sap el que el públic fan del gènere busca. Felíz día de tu muerte és la fusió perfecte entre slapstick gore i slasher que reformula la idea de bucle en el gènere de terror fent que la protagonista no pugui escapar mai del seu malson on és assassinada sense parar mentre que comparteix primer pla amb l’humor adolescent més picant de Scream Queens. Amb el film de Landon, Blumhouse denota que el seu domini pel gènere és extraordinari.

Xavi Mogrovejo

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Crítica: 'Better Watch Out' (2016, Chris Peckover)




Potser perquè encara estic amb la depressió postsitges. I potser perquè recentment Netflix ha estrenat The Babysitter. Però sigui com sigui, Better Watch Out –o Safe Neighborhood- és una de les pel·lícules més potents de les que disposa el subgènere avui dia. Chris Peckover ha consolidat un film plenament conscient del modus operandi que feien servir els pares del slasher en el seu moment per impactar al públic i el fa servir aquí exactament igual. Sense quedar-se curt amb escenes gore i sense aplicar excessiva comèdia, que sempre acaba sent el factor que fa fora a l’espectador d’aquest tipus de cintes si no s’apliquen les dosis correctes en la construcció dels seus actes. Amb una estètica nadalenca calcada de Black Christmas (1974), Better Watch Out comença amb la clara intenció de home invasion estil Solo en Casa (1990) que acaba derivant cap a camins molt més macabres on Scream (1996), que va ressuscitar el slasher modern, pren el protagonisme per obrir la veda a la bogeria màxima dels seus protagonistes. És aquí on Levi Miller troba el seu lloc per explorar la seva ment psicòpata i oferir una actuació digna de ser recordada dins del gènere. De fet, aquest és el seu factor més potent, el treball que realitza sobre l’exploració de la ment dels assassins en sèrie. La manera en la qual es forma, creix i es projecta cap al món. En curt, és un film que no heu de perdre de vista ni heu de deixar passar. Tant per la cuidadíssima fotografia, com pels seus plotwist o com les interpretacions verídiques i les situacions extremes i inversemblants per les que travessen els personatges. 


Xavi Mogrovejo

dijous, 19 d’octubre de 2017

Crítica: 'Annabelle: Creation' (2017, David F. Sandberg)



David F. Sandberg s'ha redimit. Després de la seva pobre adaptació de Lights Out a la gran pantalla, el director ha tingut una segona oportunitat per posar-se al capdavant d'una seqüela per la qual ningú apostava res. I resulta que aquesta unió entre mal debut i mal spin-off, que a priori ni pintava gens bé tenint en compte la preqüela que va portar John R. Leonetti, ha estat un producte de terror molt recomanable. Annabelle: Creation és un dels millors components del Warrenverse, situant-se sense cap esforç entre una de les més potents cintes de gènere de l’any en l’àmbit del blockbuster. Presenta una història plana i d’estructura clàssica, però l’afecte amb el que Sandberg la construeix i amara d’innombrables referències a altres llargmetratges del gènere d’esperits –i de terror, en general- fan que el seu llenguatge visual es vegi enriquit de manera força accentuada. És una cinta que reivindica la fórmula de terror contemporani, on els jumpscares i els jumpcuts són benvinguts per ajudar a crear una atmosfera tenebra i fosca envoltada d’una banda sonora massa sorollosa que, encara que sigui poc atractiva, aconsegueix el seu objectiu d’incomodar a l’espectador. 


Xavi Mogrovejo

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Crítica: 'El muñeco de nieve' (2017, Tomas Alfredson)


El Muñeco de Nieve és la descripció gràfica de patetisme. Costa de creure que Martin Scorsese s’aventurés a produir un producte tan pobre i amb tantes carències, visuals i narratives, que fan que qualsevol llargmetratge de l’any el superi de lluny. I més encara, si ens centrem en què, tant la trama com el repartiment, estan plantejats com un blockbuster. Deixant a un costat si és una bona adaptació o no de la novel·la de Jo Nesbo, el director Tomas Alfredson no ha sabut resoldre l’exercici de composar un producte cinematogràfic correcte que segueixi les normes de MRI (Mode de Representació Institucional) i, de la mateixa manera, que narri una història amb coherència. Ni tan sols la presència de Michael Fassbender –que segueix sumant fracasos al seu haver- o JK Simmons salven la mala fórmula d’aquest thriller policíac que a priori tenia tota la pinta de convertir-se en una cinta similar a El Silencio de los Corderos si seguim el plantejament que el seu tràiler exposava. Errors de raccord, de muntatge i inclús de guió. El Muñeco de Nieve és una de les decepcions més grans del 2017. 


Xavi Mogrovejo